dijous, 28 de març del 2013

Lu PANTÀ de RIUDECANYES

Si van fer cap els de TV3, perquè no natres?? Ho férem en btt.
Creuant la Riera d'Alforja 
Barranc de l'Argentera amb l'aigua del transvassament de l'embassament de Siurana 
Alforja, les Tallades, M.de Déu de La Riera, Font de Vilavella (trobada casual en no trobar el camí ciclable a Sant Bartomeu). Esta font és en un indret ufanós i ombrívol, una veritable selva, amb tres plataners força macos i com bé diu lo company Xiruqueru–què fora una font sense un bon  plataner, com a mínim?- . Riudecols, Collet de Mas d'en Cases, Duesaigües (on esmorzàrem al bar Cunirri, on tenen sempre la planxa a punt), lu pantanu pel camí vell de Riudecanyes.
M. de Déu de la Riera, de principis de s.XX però refeta després de la guerra. Modernista, d'un dels deixebles de Gaudí.
Cascada d'aigua sobrera

Font de Vilavella
Aquí, per tornar a casa vàrem volguer fer servir la plataforma nova per on passa (per sota) la nova canonada del pantà de Riudecanyes. Esta aigua abasteix regants i Reus, i va a petar a la Boca de La Mina. La nova plataforma creua transversalment una gran zona del Baix Camp. és un aplataforma ideal per l'esbarjo, tant per nar a peu com en bicicleta... vaja, com una via verda. Malauradament això no és així i trobes trams tancats amb valla de ferro, que ens va fer desistir. És una llàstima. No sé si algú ha pensat en utilitzar esta infraestructura o sí que s'ha pensat i no s'han pogut solventar els impediments, de caire tècnics, econòmics o jurídics. De la banda del Pere Mata, ja s'utilitza, així que espero, que poc a poc, algú empri el sentit comú i posi al servei de la ciutadania este espai sense vehicles a motor. Llàstima que no vai pensar en fer una foto pels que no sou de la zona.

Sínia vora el camí vell de Duesaigües a Riudecanyes
Així que per tornar, Botarell, Les Borges, i per evitar la carretera, L'Aleixar i Alforja, este últim tram molt cascaet. Gairebé 50 quilòmetres que m'han servit per saber que passa si no agarres la bici en més de dos anys....

dimarts, 26 de març del 2013

El GRAU de LES GUILLETES

L'altre dia, en Rafefe, del blog camins oblidats me va convidar a acompanyar.lo en una de les seues sortides d'investigació. I com que era pel "meu" terreno, vai acceptar de bon grat la invitació.

Esta Lupercalia té uns colors preciosos
Només començar a davallar vora el Mas d'en Blai, veiem unes roderes de motos. Ma ca....!!!!!!! I sols poden vindre del Mas de la Roja, per tant aquell cargolet empedrat tant magnific que el camí vell d'Alforja a La Mussara feia servir per superar el roig, s'anirà a la merda en quatre dies per culpa de............ Si voleu saber a quin camí me refereixo llegiu esta entrada. O sia, que si voleu veure un magnífic empedrat tal com restava a finals del segle XIX, afanyeu-se, li queda poc temps de vida. Mentres baixem la conversa resa sobre la pèrdua de patrimoni a mans de motoristes sense escrúpols, i poc a poc anem més enllà en la xerrada extrapolant esta actitud al día a día, que és la de consumir el màxim possible, sense raonar les conseqüències.
Flor d'Herba fetgera (Anemone hepatica)
L'objectiu era el Grau de les Guilletes, però he pres la decisió de no explicar-vos res d'este camí i de qualsevol altre que pugui ser aprofitat per netejar-lo i deixar-ho a mercés dels motoristes. No penso dir per on s'agarra, ni com s'arriba, ni com està ni què cal fer quan se surt, ni res de res. De totes maneres de normal ja no deia gaire cosa, tot sia dit.
un ramet d'Almesquins en una roca
Podeu pensar que sóc un malcarat, teniu raó.
Podeu pensar que sóc un malparit, teniu raó.
Podeu pensar que sóc un egoïsta, teniu raó.
Podeu pensar que sóc un prepotent, teniu raó.

Flors dels almesquins (Narcissus Assoanus), oloreu.les!!!!
Però no penso ser responsable de les meues propies enrabiades. Us preguntareu doncs perquè ho penjo al blog, si no tinc cap mena d'interés que se sàpiga. És estúpid. Teniu raó, encara que este blog funciona bàsicament com a arxiu personal per entretindrem quan arribi l'alzheimer, que arribarà...
Esta Lupercalia, (Ophrys lupercalis) porta la vora de  label grogueta com indiquen a les guies, encara que  els dos lòbuls laterals no estan massa encongits per avall
Després d'esmorzar encara vam seguir el vell camí del Mas de l'Esquerrer a Les Pinedes. Tampoc no us diré res de res. Mentres els polítics siguin els que són, les lleis siguin les que són, i els funcionaris siguin els que són, menda lerenda callat com un pu...
algú sap com se diu esta rupícola??
Quatre afotos, espero que més amables que l'escrit i donar les gràcies a en Rafefe per la lliçó. Tot un honor.


dijous, 21 de març del 2013

La FONT MAJOR

Diumenge passat, per art de màgia, vam tornar a coincidir en una excursió amb lo Joan. I a més a més amb el fet sobrenatural que també s'hi apropés lo Jordi.
Barranc de la Font Major
O sia que tots tres, diumenge, ans de les 8 pujàvem a La Mussara des de Vilaplana. El ramet fort havia caigut de 6 a 7, però tot pujant encara ne queien. Ja havíem pronosticat una merda de temps. Així que després de moltes discussions al face anem a fer una excursioneta curteta, a prop de casa, per camins recentment netejats. Per poder caminar amb certa comoditat en cas de pluja.










Ens posem els plàstics i arriem. Del camí que vam fer no us diré gran cosa, perque lo Joan ho explica molt bé en aquí. També m'estalvio fenya i així me poso al dia. I perquè la excursió entre les nul.les vistes, i el recorre indrets més o menys coneguts no fou massa emocionant.

narcissos














A més dir que només era recentment desbrossat el grau de les marrades, lu altre, està igual que la resta del camí de la cingla. De pasar s'hi pasa, però és enutjós, i a més, agreujat pels ramets que de tant en tant queien i per la mullena que agafaven els pantalons.

Font del Roquer
Una altra cosa fou les discussions, els comentaris, les crítiques, els debats per salvar el món... que vam fer després de molt de temps de no veuren's. Vaja, que ens vam llençar els plats pel cap!!! i això donava de tant en tant per grans patacs de rialles, tot i el dia lleig, lleig lleig que feia.
Salamandra comuna (Salamandra salamandra)
Esmorzar al bar de L'Albiol, prou concorregut, i on vam trobar més gent coneguda per fer-la petar.

La tornada fou per la Font Major, que dóna títol a l'entrada, i una de les fonts més importants d'este sector de la serra.
Font Major
Res, matinal agradable tot i el mal dia, ideal per quedar xop i guanya'm la paella del diumenge.

senyal geodèsic a L'Albiol

dimarts, 19 de març del 2013

PI del FAVA

L'amable vessant Sud de La Mola
L'altre dia vai nar un ratu a l'espàrrec, al Bosc de La Torre, que fa de partió entre Alforja i L'Aleixar, sota La Mola.
Pi del Fava, part superior del tronc i capçada
Espàrrecs pocs, moltíssims glaçats a la punta. En canvi multitud de viaranys, antigues pistes i camins vells. El que no sé és si seran aprofitables excursionísticament parlant, si cap dia lligo res ja us ho explicaré.

Pi blanc ( Pinus halepiensis)
El que sí que hi podreu trobar al Bosc de La Torre és lo Pi del Fava. És a tocar del camí carreter que porta al Mas de Manou, i que divideix el conreu (a l'esquerra mirant al Nord) i el Bosc de La Torre que queda a la dreta. És just ans de trobar una cadena que barra el pas, 4 o 5 metres per damunt del camí. És un pi blanc (Pinus halepiensis). Fa 3,10 metres de circunferència del tronc, i més de quinze metres d'alt. Com que és al bell mig del bosc, és difícil fer.li una foto sencer, així que demano disculpes encara que espero que us féu una idea de la mida del individu.




Lo Riu de Les Guilletes

dijous, 14 de març del 2013

LLEVANTADES d'HIVERN 2013

Entrada perque quedi constància de les molt benvingudes pluges de finals de febrer i principis de març.

Antic camí de la Grallera
camí d'Alforja a La Mussara
 Tot de seguit del fred ha arribat l'aigua. Aigua que ha omplert els embassaments. Tots no, el de Canelles necessitaria d'un segon diluvi universal per reomplir-se. Però vaja, pluja molt ben caiguda, que ha fet revindre barrancs i torrenteres ans de l'habitual. Acostuma ser normal que fins l'abril no caigui ni gota. Este any i de moment, uns 40 litres al gener i estos vora de 200 litres caiguts en 15 dies.

 Segons la viqui el Narcissus Assoanus té el nom d'Almesquí 
Parlo d'Alforja, al Port n'han caigut bastants més, i en d'altres indrets de Catalunya també. Generals i generoses estes pluges. Suposo que a part de la Vall d'Aran ha quedat algun raconet més sense massa precipitació, però vaja, anecdòtic pel país que som.

Ophrys lupercalis
N'hi ha que ne diuen abellera fosca però...

Estos litres ens asseguren una bona collita d'espàrrecs i d'orquídees, i el no haver de regar més les faveres. I que els olivers facin brosta!, que portàven dos anys molt paradets.

Rasa de l'Esquerrer, segons l'ICC

Lo Riu de Les Guilletes
Res, quatre fotos dels petits passejos que hem fet estos dies. Després dels esforços i tràfecs de les últimes setmanes per veure la neu, tocava una mica de descans i alguna que altra calçotada.
Falguera però no sé quina espècie
Dauradella  (Asplenium Ceterach)
I avui dijous, dia que finalitzo esta entrada fot un vent i fred que pela després de la enfaridaneta d'ahir a partir dels 800m i que ens ha fet buscar de nou la jeca. Uns dies d'hivern que espero que passin ràpid.


dissabte, 9 de març del 2013

SIBERIANA 2013

Tard, però este any també hem tingut Siberiana. Bé, més aviat Siberianeta, sobretot comparada amb la Siberiana 2012.  Esta entrada a més de servir.me per registrar este episodi de fred, me servirà per penjar les fotos d'estos dies, on hem nat expresament a veure la neu caiguda, i de pas estalviar.me unes entrades, ja que com veieu vai molt atrassat.
No ha sigut ni de bon tros una onada d'aire fred espectacular, però ens ha sorprès quan ja teníem la primavera a tocar. Menys fred, però més aigua, i és que de seguit de l'episodi de fred hem tingut precipitació, i en forma de neu en alguns llocs on normalment no és massa habitual, ni tan abundosa. Segurament hauria de fer una entrada especial per les llevantades, ja veurem.
A Alforja vam estar del dia 22 de febrer fins el 1 de març, inclosos, sense assolir els dos dígits de temperatura màxima. Alguns dies de glaçadetes dèbils, però llargues, d'unes quantes hores. I això sí, prou humitat, i pocs dies de vent, cosa que ha fet més suportable tot plegat.
el Mirador
Hi va ploure la nit del 22 al 23. Només a última hora, una miquirrinya de neu. Així que lo 23 va llevar.se el dia amb les muntanyes ben enfarinades!!! Vam pujar al Mirador, pel dematí, per la Font del Teix, amb una neu pols espectacular!!!!!! Uns 10 centímetres del Coll de Miquel-Vicent en amunt.
Sant Antoni




















A la tarda, després de dinar, un tomet per Prades, per la Foradada i el camí de L'Abellera, amb més de 12 centímetres de neu pols també meravellosa que feies saltar a cada pasa. Llàstima de trobar la vila vermella, ja amb poca neu (els turistes la deurien pendre tota) i és que mai he enxampat Prades sota la neu.

Al fons, planer el Puig Pelat, a l'esquerra el Cantacorb Petit, i a la dreta més punxagut el Cantacorb Gran
Camí del Puig Pelat
Al dia següent, diumenge vam pujar als Motllats pensant de no trobar gaire cosa, i vam xalar d'allò més pujant al Puig Pelat (1075,8m), al Cantacorb Gran (1050,7m), i al Cantacorb Petit (1033,7m). El Puig Pelat és el cimal més alt dels Motllats i per extensió de la Serra de La Mussara. Curtíssima i agradable matinal, encara disfrutant i molt de la neu pols aixecada pel vent, i pujant a tres cimals pels seus vessants més esquerps.
Cim del Cantacorbs Gran

















I a la setmana següent entrà una llevantada, lo dijous/divendres, afectant de ple la serralada Ibèrica, ja que esta havia guardat prou aire fred de la Siberiana. Ho van anunciar amb prou temps, però les previsions tot i que encertades del tot, no s'imaginaren l'efecte tan espatarrant que causà.
el Catinell
Dissabte al matí, encara hi havien una quantitat enorme de carreteres impossibles a les comarques interiors de Castelló i la zona de Terol, tradicionalment molt freda però seca. D'entre elles la que pujava a a Fredes.

Al final mos decidirem i anàrem al Port a veure tota aquella neu caiguda. L'excursió no fou extremadament bella però emocionalment intensíssima. I és que la neu caiguda, de llevant, no era massa maca, humida, però el tou de més d'un metre, a partir de 1000 metres, i en algun llochs de vora un metre i mig ens posa a prova com mai.
de tant en tant teníem ajuda a l'hora d'aubrir traça

però que va abandonar ràpit. Senglar (Sus scrofa)
Pujàrem a dormir al Refugi de la Fontferrera, on no hi era el guarda. Ho férem des de la Font del Teix, al Barranc de La Fou. Prenguerem tot un seguit de desicions "errònies" que ens féren patir de valent per arribar al Refugi, ja el diumenge. La més greu va ser que vai errar l'itinerari havent de desfer un bon tram de recorregut i xupar 5 quilòmetres de pista quan estàvem a 66 metres de cim. Tota una odisea (per natres) on vam fondre tota la nostra forma física i mental.
Refugi de la Fontferrera

Tot i això, i segur que agreujat pel cansament i la deshidratació, vàrem experimentar sensacions i moments prou intensos com per restar en la nostra memòria durant molt de temps.I això sempre és positiu tot i el patiment.

Pla dels Cirers
En recordo varis, com quan vàrem aturar.nos en sentir una esquella i al cap de poc aparegèren els dos cavalls de les Vallcaneres intentant baixar per la pista, amb la neu per la creueta. Al dia següent els trobàrem a puestu, no se van atrevir a franquejar un pi caigut.

Però pot ser els més intensos foren durant estos últims quilòmetres, en mig de la foscor. Als rotllos on feies aixecar neu pols, el frontal il.luminava tot una muntanya d'espurnes que escampaves per arreu. O el jugar de l'alè sobre la llum dels LED, que entelava el cel atapeït d'estels extremadament brillants.

Pujant d'esma, com un autòmat, només interromput per les afonades al tou vai recordar el capítol de Kurt Diemberger en què descriu la part final del seu descens del K2. El titulà Perpetuum Mobile. I descriu (ho dic de memòria perquè no tinc el llibre a casa), el seu constant, encara que inconscient, moviment per descendre. Quelcom que ell no tenia esma de controlar era capaç, en virtud de la seua salvació, de fer anar el seu cos molt malmès però amb desició per avall.


Jo ni vull, ni puc, ni m'atreveria a comparar la gesta del Kurt amb la meva penosa pujada a Fontferrera. Fora una estupidesa. Però si que me serví per reflexionar sobre la capacitat de patimenta de l'ésser humà, cadascú en la seua mesura, i en les extraordinàries qualitats físiques i mentals de l'ésser humà, que moltes vegades ignorem perquè resten amagades sota un coixí del sofà.

Narcissus assoanus















Com tindre coneixença d'estes extraordinàries qualitats sense posar en risc la pròpia vida i la dels teus? És l'alpinisme una resposta a esta pregunta, o hom cerca en l'alpinisme la resposta, o res de tot això...