diumenge, 25 d’abril del 2010

L'ENDERROCADA

L'Enderrocada, és un tall. Un precís i espectacular tall a La serra de L'Argentera. Per la gent de Pradell és Serra de Pradell. El trau és sobretot visible desde el camp, ja que que desde Pradell el vessant puja suau i no està coronat per un cingle, com pasa a la banda de sol ixent. El pas té unes mides espectaculars. Un tall de 25metres, aplom a la cara Sud i una amplada de 150. La gent de Pradell aprofitava este trau a la Serra per fer pasar el camí de Duesaigües. Lo camí de L'Argentera penso que pasava pel Peiró, que a més de ser més baix té un traçat més fàcil. Bé, fetes les presentacions, anem a conéixer d'aprop aquest singular espai.

Després d'una nit molt dolenta. El queixal, la calor i les drogues m'estan deixant fet un drap. I per cert, estos últims anys me don la sensació, que quasi no hi ha primavera, que els hiverns són més durs que fa una dècada, però de cop s'instal.la la calor i ja no hi ha res a fer fins a l'Octubre. No sé si és una sensació només meva o algú més la té. Anem al gra, o sigui a Pradell. Però tard i malament. Últimament és sempre així, i no ho entenc. Si voleu pujar a l'Enderrocada , no patiu, no té pèrdua. En pic sigueu a l'esglèsia deixeu la carretera de La Torre i aneu a l'esquerra i avall. I abaix al Barranquet trobareu tot de pals i plafons que us guiaran.

Natros no sé com es vam equivocar. I després de perdre molt de temps intentant.ho arreglar vam fer cap al " Ventiladors", seguint el PR. Això sí, vam poguer veure una barraca de pedra seca en perfecte estat, i unaltre construcció però per un ús diferent. Potser una guixera??? Al poble n'hi ha molts topònims relacionats, i a la sortida , a tocar de la N-420 n'hi havia una de moderna, ara abandonada. Totes estes barraques, com altres que es veien a la llunyania, així com un itinerari de pedra seca no estan ressenyades al mapa piolet de la zona, com a mínim a la meva edició.
Total, que arribats a la carena anem al Nord pel mateix caire, inclús baixant algun graó a unes petits relleixos herbats penjats al cingle, i amb porta!!!!! Amb una porta per guardar el bestiar malalt, ja que tallant l'únic pas per arribar.hi l'animal no en podia sortir. Arribem per fi a l'Enderrocada. Poc abans ens hem entretingut en buscar el cocó, que surt al mapa piolet. Arrepenjats a la ombra menjem algunes viandes, i per fi prenc la medicació. Quan fa més de 5 hores que no prenc paracetamol em ve un mal de cap horrorós. Després de dinar torno a buscar, ara tot sol, el Cocó en qüestió. Tot seguint el pany de paret, de ponent, que defensa la carena al Sud de l'Enderrocada trobo un parell de metres més amunt del camí uns filferros. Segueixo este cablejat, a mena de pasamà, falcat a la pedra amb sptis, claus i algun barrot. Tot plegat debia sumar 4 metres i un parell de milers d'anys. Aquest viarany, fàcil, em porta dalt del pany i on el dibuixet de font assenyala el cocó, per tant crec que vai per la bona pista. Hi poso ganes, aguaitant cada raconet, cada pedra, enmig d'aquella selva. Pujo dalt de la carena, després torno a frec d'estimball. No hi ha manera. No he trobat el cocó o no l'he sapigut veure. Jo busco quelcom semblant al Cocó de Recules, sota la Tossa de l'Alzina. De forats d'origen vauclusià o de raconades amb cadolles n'hi ha a patades, a frec de cami sobretot, i a un i altre vessant de paret. Però amb aigua cap. Si algú que llegeix estes paraules me pot informar d'alguna cosa, o en té notícia, waypoint, foto o descripció acurada, li agrairia que me n'informés. Merci per tot.
Després, una mica molest, men vai al cantó Est per a veure si trobo la bauma dels Pastors, que marca el mapa. Ressegueixo una mica la base del cingle i ho deixo estar. Ja vai prou esgarrinxat.
Així que avall que fa baixada. Prenem lo camí excelenment endreçat per lo Benjamí de Pradell, incansable redescobridor de estos paratges, i del racons més insospitats, amén de gran escalador d'aventura. Allí mateix, al cingle sud de l'Enderrocada hi té una via. Només de mirarla ja es veu la seva gran vàlua com escalador i explorador.
Aprofito això d'internet per demanar.li si pot posar.se en contacte amb mi, ja que m'agradaria obtindre informació sobre les vies que es van obrir per totes les serres de Mestral, ja fa un temps. A la Mola, al Cavall Bernat o d'altres que hi puguin haver pels contorns. Mercés per endavant.

Doncs això, anem avall pel camí de bast, que recorre tota la vall, deixant a la dreta el tros del Benjamí, on es veu una agulla a tocar d'una gran ensulsida. Per si no té nom, que segur que en té, natros li vam posar la cafetera. Arribem a Pradell i com que lo bar està en obres anem a buscar el cotxe, que resulta que no engega!!!!!!! Total a les 8 del vespre a casa.

La excursió és de mig matí, a l'hora del vermouth, al poble, que per obres té el bar on t'hi ha la Font.Es una excursió d'hivern, o de començar d'hora. Amb el mapa de Piolet no tindreu problema per realitzar esta o d'altres excursions. Trobareu plafons, i els camins en perfecte estat, se'n cuida lo Benjamí. Ara bé, resulta una mica estrany que no hi siguin les barraques de pedra seca, i no haver sapigut trobar el cocó i la bauma dels pastors. O estic perdent l'olfacte muntanyenc, o no estan ben afinades al mapa. Segur què és lo primer. M'agradaria posar el track perquè tothom és fes una idea més exacta de la excursió, però ja vai dir que lo gps i jo no........ vaja que no. Però si teniu cap pregunta no tingueu recança a fer.la.

dissabte, 24 d’abril del 2010

3 COSAS HAY EN LA VIDA

Salud, dinero y amor. O això diu la cançó. Perquè un servidor de fa tres dies té altres tres ocupacions. Dormir (més aviat intentar), plorar, e ingerir (aliments i pastilles). I és que un queixal s'ha entossudit a malmetre la meva suau existència.
Us deixo amb la cançó, versió del Juan Arvizu, la que més m'agrada, bastant més que els dels STOP, que és la que jo recordaba:

http://www.youtube.com/watch?v=x_CRJywAKsY&feature=related

Però recopilant sobre aquest assumpte tan existencial què es defineix en dividir el miracle de la vida en tres tallets, he trobat que mentres siguin tres, els calaixos, la calaixera és bona. I vet aquí que me'n recordat de quan era jove i enlloc d'escoltar a l'Arvizu sentia els Shotgun Messiah i aquet gran himne. Tot i que si hem de recordar per alguna cosa els Shotgun Messiah és perquè van ser els pioners a introduir elements industrials al hard, molt abans dels Machine Head o dels enormes Rammstein. Reescoltar este tema me don forces per maleïr este queixal o per beneïrlo, ja que l'únic que hem permet estos dies és sex drugs & rockandroll. I no està tan malament oi??

http://www.youtube.com/watch?v=vWiYtA845Cc&feature=related

Aquest post ha sigut concebut enmig de malsons i suors febrils, perdonin les molèsties.

dilluns, 19 d’abril del 2010

VILANOVETA

El fanatisme dels centcims contínua a tope!!!! Ahir el primer i avui ja el segon, un dels forts, Sant Corneli!!!!!!!! La veritat és desde que vai arreplegar el llibre de lo Joan Ramon, pel Front del Pallars, esta excursió, la 13, estava amb una creu. La llunyania de la base de l'ascensió, més de dues hores de cotxe, i que no saps ben bé si és una excursió d'estiu o d'hivern n'havia retrasat la seva concrecció. Convocats per en Joan, aquest sí, un fanàtic dels centcims, (i si no agaiteu el seu bloc, que trobareu dintre els apartats dels blocs que segueixo) ens concentrem fins a sis, i si no hagués fallat JoseMari a l'últim moment haguessim sigut 7 que poc abans de les 7 arriabem carretera amunt, en direcció a la Conca de Dalt, i més concretament a Aramunt Nou. Joan, Josep Maria, Es teve, Bernat i els ja habituals Chris et moi.

De l'ascensió a la muntanya de Sant Corneli només cal dir que és molt monòtona, per un camí vell recuperat, a trossos, a trossos els recuperadors van al dret, i poca cosa més. Que vas per una pineda infestada de processionària i que només quan arribes a la carena sommital i les vistes s'obren i apareixen les primeres restes de la guerra val la pena aixecar el cap. Les dues hores anteriors treient la font d'O són el que jo dic de "cap a terra i reductora". Si voleu saber més dades tècniques sobre la excursió millor busqueu per qui:
http://joanmupi.blogspot.com/2010/04/aramunt-sant-corneli-vilanoveta-aramunt.html
Jo ara faré una descripció del festival, del festival de petites coses que van anar pasant durant el reste del dia i que li confereixen la excepcionalitat d'un gran dia de muntanya.
L'ermita, amb el vértex geodèsic al terrat i la creu trencada no emocionen gaire la veritat, o natros som insensibles o els de la guia pequen d'entusiasme descriptiu. Però bé, aquí comença el festival i comença que quan arribem hi trobem tres iaios dels topants i 6 btteros amb la bici al coll i de Tremp i que es disposen a baixar per on natros hem pujat. Una reflexió, no tinc res contra els btteros, jo a vegades hi vai, però si s'entossudeixen a pasar per camins de bast, al final els acaben malmetent, com vam veure in situ al camí de Pessonada a Abellà de la Conca, tot baixant a Vilanoveta. Però bé, només dir que els vellets tot xerrant amb una granada Laffite a la mà, explotada, que hi ha a la finestreta de la ermita van començar a dir noms de coneguts als que els hi faltava alguns dits o la mà o cap altra tros, enmig d'una conversació distesa. Per aquells verals i en aquelles edats la guerra i la posguerra no van ser història, van ser realitat. Quan ja marxen els iaios i els btteros ens ajuntem tots plegats, havíem pujat cadaú al seu ritme. I després de les fotos de rigor i juntament amb dos nois més que havíen pujat, gairebé tots es dediquen a buscar una hipotètica ampolla de vi amagada per un usuari de gps, en Joan tenia la refrència. Aprofito per fer les fotos de dintre l'ermita. Per cert, vai ser incapaç de fer una foto a la ressenya d'una via a la cara sud, del gran Christian Ravier amb unaltre company. I que dintre també hi ha una foto de la inauguració de la creu, el mateix 39, però com bé van dir els iaiets, la creu va caure de vergonya. Total que surto de la ermita, em trec els mocs del nas, poso en "on" la neurona de buscar alcohol i em dirigeixo cap a on estan la colla, que continuen il.lusionats buscant l'ampolla. Remoc quatre pedres aquí i allà i pam l'ampolla, soc el milllor!!!!!!!!!!! o no.

Devant de l'estupefacte general, i de rialles i comentaris i tal tastem l'ampolla, un Jumilla que encara que no massa bo, estava prou ben conservat. A saber els anys que hi era allà a sol i serena. Baixem sense gaire més història, ja dic que la excursió propiament dita no en té massa. El camí no té cap mena ni de pèrdua ni d'emoció. I arribats a creuar la llau de Carreu, que baixa bé d'aigua, i com que sembla que anem bé de temps, comencem a liarla, o sigui que baixem uns metres pel riu, que a partir d'allí forma un engorjat bellíssim. Una mica abans de fer barrànquing sortim a la dreta seguint una lleixa, tot buscant lloc per dinar. En Josep Maria i jo continuem ja que el terreny es veu prou trepitjat. Lus demés esperen al sol. Natros dos continuem. Anem caminant, molt enlairats respecte el riu, per una feixa aèrea però ampla. Arribats a un promotori diem als companys que vinguin que es pasa, però com que no estan massa per la labor i no ens entenen gaire decideixen amb en Joan i el track al davant seguir la ruta prevista. Natros superat el promotori veiem unes parets al recingle abaumat. Són colomars!!!!! Tenia jo de fa molt de temps uns apunts sobre els colomars de Vilanoveta, d'en Jordi Mir, anys feia que de tant en tant els llegia a una llibreta, avui els portava copiats en un paper juntament amb la guia del Boumort del Mestre Manuel Cortès. Als apunts hi tenia cuatre mots del que s'havia de fer per arribar desde dalt, però estavem abaix!!! Si aconseguíem arribar podríem sortir per dalt, millor o pitjor. Arribem a peu dels tres colomars, espectaculars, d'argamassa feta del mateix material de la paret. Per arribar al primer, de llevant a ponent, cal posar.hi les mans, gens difícil.
Pel segon, el més ben conservat, cal però fer un parell de pasos, de segon grau, i de dreta a esquerra, ja que al recte la roca és molt descomposta. Finalment i amb el cor a tope, i una vegada comprovat que la roca era fiable m'arribo al segon. Espectacular, l'emoció és màxima, tantes vegades havia llegit aquella nota de Vilanoveta i ara era allí. El lloc no és el més segur ja que sentim el brunzit de vespes i abelles que han colonitzat tant les arnes abandonades com les parets d'argamassa, facilament foradables. Fotos i avall, en precaució. En Josep Maria finalment decideix no pujar a aquet. Ens arribem al tercer, aquest a peu pla de la lleixa que ens porta a la sortida. Per sortir de la feixa hem de fer buscar un parell de pasos per dues canaletes, fàcils, però extremadament brutes, cal fer força per treure el caparró de dins els boixos. Després, un replà amb més arnes ens porta al coll. Un canaló entre les roques dels dos turons que conformen Vilanoveta. El canaló és ple de vegetació i hem de grimpar sense més dificultat per sortir dalt de la carena. Estic molt molt molt content. Sortits a la carena en Josep Maria em convenç d'anar a visitar les ruines, que tenim a tocar, restes d'un absis, la base d'unaltre ermita, i un Casal Fortificat, on ens trobem amb el reste de la colla. Hem tingut sort, pensàvem que estarien baix a l'aubaga. Ja reagrupats aprofitem per dinar, ens acabem tot l'alcohol que portàvem, inclós el que quedava de Jumilla i ens posem a discutir quins restes d'ermita són Sant Pere, les del bocí d'absis dempeus, o l'atri que no aixeca dos pams????? Només és per marejar l'Es teve.

Baixem al camí. Bernat ens ensenya un pou i la casa Boer. Després abans de marxar en direcció Aramunt veiem al Josep Maria dintre de casa Toà. Pos tots cap dintre!!!!. Casa abandonada el 1970 encara s'aguanta prou bé dempeus. Ens dediquem a regirar tota la casa intentant esbrinar quines són i perquè serveixen les habitacions i alguns objectes que encara hi resten, tot en un estat deplorable. Continuem pasant per Sant Martí, amb el sostre esfondrat, i ja anem a ponent en busca del següent turó, farcits de búnquers i trinxeres, alguns prou ben conservats. Tornem a baixar als conreus, pasem una tanca elèctrica i esperonats pel Bernat baixem a buscar la Font del Bullidor. Baixem desgrimpant un muret vora d'un recingle amb arnes, i arribem avall, després de molt regirar pel riu no trobem un lloc exacte, si no moltes aigües que surten de davall del terra o de sota una pedra. És nota que este hivern ha plogut. Quan tornem a remontar el cingle i agafo la motxila me n'adono que no hi porto l'armilla polar que hi portava dalt lligada. Així que amb la mala llet a nivells insospitats, mentres els companys continuen jo tiro enrera, a veure si la trobo. Torno fins on els búnquers i trinxeres, sense èxit. Com que és ja prou tard, buscant el Bullidor hi hem estat molta estona, ho deixo estar. Si feu cap pels topants de Vilanoveta i vos trobeu una armilla polar negra, ja sabeu de qui és.

En Bernat m'espera on deixem la pista i agarrem lo camí de Travet, que és camí per nar a Aramunt Vell. L'últim bocí, després de creuar un barrancó conserva l'empedrat original. És el primer tram de camí empedrat que trepitjem avui tot i que la major part del dia hem seguit camí vell. Això en destaca la importància que tenia Aramunt per aquests verals. Anem a la dreta a veure Santa Maria, segurament antic edifici fortificat reconvertit en rectoria. Totes estes coses ens ho explica l'Es teve, jo, ni un borrall. Acabem d'arribar a Aramunt tot pasant per la Torre del Moro, sense porta per on entrar, i d'aspecte massís, cosa que en principi no entenem. I finalment arribem a Aramunt Vell. A l'entrada hi ha un prohibit el pas avisant de l'estat ruïnós i per tant perillós del conjunt del poble. Personalment us dic que val la pena, porteu un casc i frontal, i com a mínim passejeu pels carrers totalment arranjats, la font, les esglésies, realment és colpidor e impressionant. No sé si el poble fou arruïnat durant la guerra, entenc que sí. Però sobte una cosa, a veure si algú me pot dir quelcom. Totes les cases tenien bodega, amb les tines corresponents, depenen de la riquesa de la casa 1, 2, en una casa ne vam veure fins a cinc. Tenint en compte que pels voltants no vam veure cap vinya, i que entre la plaga de la fil.loxera i la guerra van pasar vora cinquanta anys. Que hi feien encara les tines, a les cases, feien cap licor especial?? la fil.loxera no hi va arribar?, quin ús na feien... són dubtes que si algú me pot respondre li estaria agraït. Ja quasi de fosc sortim del nuci del poble pel portal, pasem vora el safreig i per camí empedrat i en perfecte estat, baixem a la font vella i ens arribem ja de fosc a Aramunt, ara ja només queda patejar cotxe.Com he dit abans, si voleu dades tècniques aneu al link de més amunt. Per fer el cent cims, o la excursió del Joan Ramon no tindreu pas cap problema, el camí és molt fàcil de seguir, ara bé, i al meu parer és més bonic, emocionant i interesant perdre el temps tot baixant per la llau de Carreu, e intentar esbrinar com era el país fa vuitanta anys. Ahh!!!!!!!! i si algú veu l'armilla....

dissabte, 17 d’abril del 2010

ESPOLÓN GUERRERO





Avui sí, està molt tapat i ens decidim nar a fer l'Espolón Guerrero. Per mi és la tercera vegada, però per Chris serà la primera, si tot va bé. Pels que no sabeu de que va això de l'Espolón Guerrero, o si voleu una fitxa tècnica acurada us remeto a:
http://escaladaperatontos.blogspot.com/search/label/ESPOLON%20GUERRERO%20%28PENED%C3%89S%29

Doncs com que més o menys ja sabeu de què va lo tema només vos faré cuatre apunts. El primer és que tot i que feia calor, ja enlairats va començar a bufar una forta marinada que me deixava gelat a les reunions. Per tant i després de les altres experiències per aquesta cresta, lo vent, tant de serè com de marinada són presents bona part de l'any. Que els peus de gat són del tot prescindibles, perquè el pas de quart de dalt que sempre me costava fer.lo al recte, i al final me'n nava cap a la dreta, per fi li he trobat lo que, o sigui que si jo ho fai en bambes, el resto del món..... I que quatre friends i tasconets, com unes quantes bagues llargues són del tot recomanables, ja que encara que la via estigui equipada, amb els empotradors evitarem el caure a terra en una hipotètica però improbable caiguda i amb les bagues llargues evitarem que la corda s'enganxi per totes les carrasques del món. I perquè a més, fa gràcia nar posant trastos, és més, la via és autoproteccionable durant tot el recorregut, així que si voleu pasar dels parabolts.....

Un cop arribats al Castell, dinem, no ens hem aixecat massa aviat que diguem.I un cop encabida tota la ferralla a les motxiles, continuem el periple, baixem al coll proper per una sendera prou dreta, tot pasant per les Boques Calentes, uns forats a la roca que amb prou feines hi passa una persona. Aquests túnels devien de servir com a pas interior del Castell, tant per burlar un setge com per manllevar la virginitat de les tant preuades donzelles. Un cop al coll, format per una ensulsida o bé ocupat per una pedrera tant per fer el castell com les ermites adjacents, ens decidim a pujar a la gran creu propera, i un cop ja dalt de la carena fer cim, la Talaia del Montmell, amb alguna sifonada suau, però inesperada. Mentres pujem decidim apuntar.nos als centcims de la FEEC, que encara que a priori és una collonada, potser bonic arribar al final, i servir d'excusa per quan no hi ha ganes de res.... A veure si ens dura molt o poc esta dèria.

Iniciem el descens per l'atri cantó de la serra, decidits a fer tot el periple de la serra. Arribats a una cruïlla, perfectament senyalitzada, ens decantem, i així us ho recomanem, cap a l'esquerra. Anem suau de baixada fins que ja més decididament entrem a l'aubaga. Tot i que no anem per un bosc idíl.lic, el contrast amb el vessant recremat és prou notori, inclús un incipient grèvol inicia la seva aventura a tocar del camí. En un retomb a la dreta, un senderó menys fressat que el que portem entra al bosc. Com que portem coses penjades i ja és prou tard, deixem el reconeixement d'aquest senderó per unaltre visita. Poc més avall cruïlla senyalitzada i cap a l'esquerra, per un sender ideal amb plafons interpretatius de plantes i alguna carbonera sense senyalitzar, tot no pot ser. Alguna suau pujada per un sender a trams empedrats i amb la visió del castell arribem unaltre vegada al coscoll i al collet d'accés a la cresta. Només queda emprar cinc minutets i visitar l'ermita vella de Sant Miquel que hem vist de pasada quan escalavem, i ja cap al cotxe, i cap a casa.

Recorregut ideal per iniciar.se en el món de la via llarga, i de la cresta, vaja de la escalada més enllà del gri.gri, amb poca exposició, gens de pati i fàcil de debò. A més assolirem cim i si tenim sort tindrem unes panoràmiques extensíssimes de tot el Camp de Tarragona i del Penedès, i el mar al fons. Llàstima que jo sempre que hi vaig fot un dia de merda. I que si us aixequeu una mica d'hora, a l'hora de dinar podeu estar a l'àrea de fontades on fer una bona costellada amb tota la colla. Sens dubte la via d'escalada més aconsellable per fer en colla.

divendres, 16 d’abril del 2010

LA GORGUINA



Diumenge passat abortat l'intent de l'espolón Guerrero al Castell del Montmell, al llit mateix, vam enfocar les ulleres cap a Siurana. Ja molt tard (algú va arribar molt tard de vallnord i altres tenien ressaca futbolera) busquem un lloc on deixar el 205 en un ja molt ple pàrquing de Siurana. El pla era acotar uns horaris pels Excursionistes d'Alforja, així que anem a buscar el grau del Corral Nou, on ja intuim la CALOR, en majúscules, que havíem de pasar. Entrem a visitar el Molí de la Esquirola, tan espectacular com perillós, (aquesta mania de entrar en habitatges mig enrunats un dia ens portarà una desgràcia). Només dir que la casa era gran gran, amb la font al primer pis, a la vora la letrina, que vai comptar fins a tres llars de foc i una dutxa, per tant dintre de les incomoditats de fa unes dècades, en aquesta casa s'hi vivia prou bé. Després hem de remuntar el riu, el creuarem les vegades que volgueu, perquè de fites i de pintura a dojo, de totes maneres és prou divertit. Finalment anem a la riba esquerra, on veiem un pal i on se separen el camí que remunta el riu i el que pasant sota la cinglera del mas de Ribelles puja pel barranc del Gorg. Natros per aquest últim i arribem a LA GORGUINA.



Per mi és el millor dels 3, acostuma a ser el menys visitat, car de la pista o del GR fa mandra baixar.ne. El toll és més definit, hi toca més sol, i la seva riba més agradable, i el soroll del xorro no molesta ni mica, vaja, per mi LA GORGUINA és el lloc ideal per estar-s'hi una estona, així que aprofitem per jalar. Però a més el raconet amaga unes petites foradades, tres, al cantó esquerra, aigües avall, formades segurament pel pas de l'aigua per aquell cantó durant uns quants milers d'anys. Les dues primeres, immediates, estan superposades, la de peu pla força més fàcil que la de dalt , on haurem de rascar.nos una miqueta. Aquestes dues donen accés a la tercera, força més gran i espectacular, com una finestra oberta a la vall, però atenció, arribar.hi no serà tan fàcil. De just dessota la finestra haurem de fer un "paso-piscina" per fer.hi cap, poguer tercer en roca extremadament pulida. No poguent asegurar este pas amb facilitat, us aconsellem accedir a una repisa-canaló, horitzontal. Per pujar.hi, un paset de segon inferior, amb la roca igual de polida, però amb un petit degotall allà on molesta més, després ajupits arribarem a la finestra en qüestió. Per tornar, pel mateix lloc, ara bé, màxima precaució!!!!!!! Abans de tornar al llit de la Gorguina encara podem fer més el paperina tot pujant a una roca, amb un pi jove: dos pasets de segon inferior, amb canto i bona roca. D'allí estant us vindran ganes de saltar per damunt de l'aigua i nar a petar a l'altre riba, ara bé, la recepció no és tot lo bona que caldria esperar, i s'ha de ser prudeeeeeeeent.......



Un cop la ombra ens va vindre a buscar vam continuar fins el Gorg i el Gorguet, i d'allí GR amunt. Vam anar a buscar el coll al sud.est del Puig de Gallicant per finalitzar la mesura d'horaris, però vam comprovar com la pista, fa molts anys en desús, que puja del Pi dels Prats al coll en qüestió, és desagradable a més no poder, i en volguer fer una drecera, la vam liar. Resultat: un quart d'hora per fer 50 metres al dret, sort que eren boixos, això sí, molt apretats. Després de Gallicant un traguet d'aiga a la Font del Pla, i Vincabrer avall!!! Per fi ombra i frescor, i a més fa poc excelentment eixamplat per la Secció Excursionista del Reus Deportiu en el passat Día del Camí de Muntanya de la IV Vegueria, és d'un agradable espectacular, i cara avall!!! Deixem per unaltre ratet la busca i captura de tots els avencs i coves que hi ha en esta aubaga, (també de la Torre del Manuel!!!!!!! que ha quedat pendent), i ja creuem el riu i enfilem pel camí de La Trona, com sempre arribada espectacular al Castell de Siurana, això sí, moooooooooltíssima gent, i com que estem cansats, ja cap a casa.

Pi dels Prats
Com que el gps i jo estem barallats no puc posar ni rutes ni mapes ni res que se li assembli, però vaja amb el mapa de la zona ja fas. Si aneu a la carrera en un matí podeu fer la excursió, ara bé si fa caloreta i no teniu pressa, un banyet i dia complet!!!!