dimecres, 3 d’abril del 2013

L'AIGUA de LLINARS

Sant Esteve de Sisquer
És com s'anomena el curs alt de l'Aigua d'Ora fins al Pont de Ca n'Espingard. Estos quatre dies de setmana santa hem estat allotjats al Càmping Aigua d'Ora, un senzill i amable càmping, prou tranquil, i molt familiar. És davant de Cal Jaques, que fou comerç i petit hostal, a la riba esquerra del riu i una mica més avall del nucli de Llinars (si se li pot dir nucli). Llinars pertany a Castellar del Riu, al Berguedà, però jo sempre estos topalls els entenc com a solsonencs (crec que pertanyen al bisbat de Solsona). Poguer és perquè m'arribo des de Sant Llorenç de Morunys, o perquè com són terrenys conglomerats els associo a Busa, Canalda, Lord, Vilamala.., mentres que el calcari l'associo més al Pedraforca i Cadí.


Pou de Sisquer, que a més serveix de peu a la Creu de Terme
Hem arribat a petar en aquí després de molt llargues converses pel face, pel telèfon, en persona, i és que arribar a contentar 8 persones és ben difícil, sobretot si només tens un dia, ja que en l'últim suspir vam canviar una encaixonada i feréstega vall del pirineu occità on ens seria obligat per tots xafar neu, per una valleta encara a sud i que permetria múltiples possibilitats i també molt més a prop de casa.

Santa Maria de Valls
Els companys van descartar de seguida anar a la neu, ja que encara que el Port del Comte és ben a prop, l'estat de la neu no ho aconsellava. Això però obria la possibilitat de carretejar les bicis cap allà dalt. Les possibilitat de la zona són moltes, tant a peu com en bicicleta, amb algunes petites objeccions que us aniré explicant al llarg de les pròximes entrades.
Un cop instal.lats i dinats, uns quant féren una passejada a peu i d'altres férem un tomb en bicicleta tot tastant la duresa de les pistes de la zona. I vet aquí el primer però, cal estar ben fort per afrontar amb tranquilitat les rampes de les pistes de la zona. Les que són més transitades estan molt bé, algunes inclús asfaltades, però les que no, els codollels propis del conglomerat les fan més feixugues del normal. I quan no és el fang, com es va pasar a la Rasa de Sisquer (que nodreix l'Aigua de Valls), i que ens va deixar les bicis i la roba ben brutes.
Creu del Pelegrí i a radera una Corona de Rei (Saxifraga longifolia)  aprofita un petit espai per amagar-se del sol.
Després, al Pont de Llinars, vam desafiar les nostres forces i un cel ben carregat de núvols i ens vam apropar al Mirador dels Presidents. Per arribar.hi cal certa dosi de patiment, ja que les rampes encimentades són realment molts dures. L'esforç s'ho valgué, i és que per mi l'ermita romànica més bella, per arquitectura, per volum i per ubicació és sens dubte, Sant Pere de Graudescales.