L'ESTARTIT

Un centre turístic envaït de gavines. Gavians argentats crec. Uns ocells oportunistes que tan els dona per empipar els gats com destrossar els tubs de l'aire condicionat. I ni pensar.ho de deixar menjar a la terrassa!!!! no vos les treuréu de sobre. Durant estos dies m'he posat lo trajo de gavina i he copiat la seva manera de viure.

Divendres passat, l'últim dia. Aprofito el dematí i tot sol vai a fer un tomb per la contrada. Bàsicament és pujar als penyals que dominen el poble. Rocamaura i Torre Moratxa. I per este ordre.

La pujada a la Roca Maura és dreturera per un caminoi sobre la roca nua. Un camí molt runnner. Dalt trobarem un munt de ferralla i boniques vistes de la contrada i de la mar, i de la gran masada de la Torre Ponça. Se baixa vértex enllà damunt el rascler fins el coll que hi queda al Nord i que dona accés a la Torre Moratxa, encara q per inet he trobat que lo nom original fora Torre Borratxa, i a mi, ho sento, este últim topònim me fa més gràcia.

La torre en qüestió encara hi és, i en prou bon estat. Pel que sembla és una torre de guaita de l'edat mitjana que servia per avisar als habitants de la plana l'arribada dels pirates. Això sí, a mi pel seu aspecte i l'orifici del sostre me recorda més a un forn de calç.

Continuant al Nord arribem a Coll de Taians on ja decantem per avall i cap a mar. El camí més fressat, no el de la pintura, és una pista de biketrial, o quelcom semblant.Però vaja de seguida serem en una urbanització i avall avall pasant per la ermita oblidadísssima de Santa Clara.

Acabada la caminadeta, acabades les "vacances". Cap a Alforja amb la sensació que he desconectat, però també reflexionant en què tampoc me feia falta. Un lloc per fer vacances però sense massa interés ni gràcia on el més emocionant ha sigut creuar el Ter just per la seua desembocadura. L'únic que m'atreveixo a recomanar.vos.

CALA FERRIOL

Dimecres passat ens vam decidir per anar a banyarnos una cala de la abrupta costa que conforma el Massís del Montgrí. Una serra plana i despullada, paralela a la costa uneix L'Estartit i L'Escala. La recorre una pistota d'on surten els viaranys per accedir a les diferents cales. Crec que totes elles minúscules i pedregoses.

Anacamptis Pyramidalis

En principi ens vam decidir per la Cala Pedrosa, però en arribar-hi vàrem tindre una sorpresa. La brigada que neteja els camins, tots ells ben fressats, estaven FENT FOC!!!

No en dubto de la profesionalitat de la brigada, ni de les precaucions que van pendre, però no hi ha més manera d'eliminar els residus vegetals??? Sobretot pensant en el tipus de vegetació dels voltants. Natres vam sortir d'allà cames ajudeu-me perquè si per casualitat lo foc els hi hagués marxat, no hauríem tingut cap mena d'escapatòria.

Cala Pedrosa

Ens vam dirigir cap a la següent caleta, la Ferriol, que dóna títol a l'entrada. Vàrem suar de valent la cansalada per tornar a guanyar la part alta de la serra. Allà vam veure uns forestals que se miraven lo fum des de lluny i que després de parlar amb natres, van baixar a vore lo què.

Cala Ferriol

Natres també de baixada però a la Cala Ferriol, per un fort pendent. Ja instal.lats a la cala ens va ser impossible banyarnos amb tranquilitat. Uns còdols punyeteros, l'aigua freda, i alguna medusa ens ho van desaconsellar. Això sí, vam estar la mar de fresquets a l'ombra i vam disfrutar de vore les algues i peixets en l'aigua cristal.lina. Fins i tot vam vore bellugarse una estela marina, estrella del camuflatge.

Ophrys Apifera, la més riallera de les Abelleres

Vàrem retornar a casa tot passant pel conegudíssim GR.92. Pel que vam veure, la travessa del Massís del Montgrí per este sender, és bàsicament pistota lletja o rascler. I sense ombra. Gens recomanable a l'estiu.

TORROELLA de MONTGRÍ

Dimarts passat, una setmana de retard, vàrem sortir de L'Estartit per fer una passejada que es va revelar com llarga i feixuga, per tant no us la recomano.

La excursió en qüestió fou agarrar lo camí vell a Torroella, i d'allí pendre el camí de servei de l'esquerra del Ter (on pensàvem trobar ombra però no fou així) fins la seua desembocadura, el que s'anomena La Gola. D'aquí ja amb els peus molls per caminar dins de la mar fins arribar a l'apartament. Este tros, el de la platja el més agraït amb diferència.






Més agraït i recomanable, a la tarda, és passejar per la platja. En pocs metres teniu el mar, dunes sorrenques i aiguamolls amb observatoris. Tot un luxe per veure diferents ambients rars als nostres topalls habituals.

La Ophrys Apifera és la que té lo gimnosterme més exagerat

Les ILLES MEDES

I dilluns a mig matí cap a l'Estartit, a pasar uns dies de refresc amb Chris i sa mare. Un cop instalats a l'apartament, vam pujar al Mirador del Cap de la Barra, amb les "vistes oficials" cap a les Medes. D'aquí estant només voreu la Meda Gran i el medallot, però paga la pena per fer.se una idea del conjunt de la costa. També voreu el pou de la Calella, barrat però que està equipat, no sabem per actuacions de caràcter esportiu o bé científics.

Les Illes són l'autèntic buc insígnia de l'Estartit. Sense voler, i rera qualsevol cantonada allargues la vista tot buscantles entre els edificis i els velers. Si puges una miquinya de seguida se veuen. Són tot el que dona sentit al batibull de l'Estartit. Un centre turístic al servei de Les Medes.