La FRANCE

Allevard, au coeur de Belledonne

Començo en aquí les entrades corresponents d'uns dies a França, que van començar dissabte passat i finalitzaran si Déu vol dilluns vinent. Les escriuré en francés per allò de practicar. Demano disculpes a tots, però especialment als francesos pel meu ínfim vocabulari, per les nombroses faltes ortogràfiques i per la meua incompetència gramatical a més a més de les meues mancances habituals escrivint en català o castellà. Si als que no enteneu el "meu" francés quan el llegiu voleu que us en tradueixi qualsevol apunt o una entrada en concret, m'ho dieu, de bon grat ho faré. De totes maneres poso molta fe en les fotos per expresarme, tot esperant que siguin prou reeixides.

Trièves, au fond le Massif de le Dévouly

Pardon aux françaises que lisent ce blog pour la destruction de votre langue. Si je dis trop bêtises pensez-vous que c'est un blog étranger avec la idée de se faire comprendre par des catalans.

C'est trop bon d'aller en Savoie après la saison estivale. Après souffrir l'été à Alforja c'est vraiment magnifique récupérer la verte, la froide et les ciels limpides. Samedi, le voyage c'est bien passé, encore que trop longue par le bouchon à Montpellier et la route par les Alpes pour éviter le bouchon ans de Valence et les sous de l'autoroute. Attention, les autoroutes catalanes sont déjà plus chères que les françaises!!!

le Châtelet

Dimanche après dîner on a fait un morceau du Chemin de la Pierre du Mort. Ce chemin, le quel je n'ai pas photos, descend de l'ancienne église de Belleville au cimetière de Saint Léger. Le Pierre du Mort c'est qu'on appelle en catalan el Reposador dels Morts, un arrête dans le chemin pour reposer un peu de la fatigue. Ce chemin est agréable avec des passages étroites avec main courante et un pont. Il va tout le temps sous un magnifique forêt où on peut ramasser des chanterelles, que sont rossinyols (comme nous).

Four à pain communitaire à Belleville

On peut recommander la Maurienne toute l'année par.ce que les saisons sont très différentes entre elles et toute sont vraiment jolies. Mais si vous aimez les promenades dans le bois et courses pour gravir de petits sommets c'est l’automne que je vous conseille.  On peut fuir de la tranquillité de la fin de le saison estival, de le fraîche du matin... Vous remplirez les yeux de les magnifiques couleurs du bois caducifolié, et en plus vous vous amuserez en ramassant des noix, des mûres, des châtaignes, la myrtille (nabius)... et des champignons, si vous y allez accompagné d'un paysan, bien sûr.

PUERTO VIEJO de BIELSA

El cap de setmana passat i gairebé 4 mesos després hem tornat a a buscar un objectiu excursionista important, per la seva duresa, per la seva majestuositat i per la sua rellevància. Per les dates on som i per la calor que fa, no podia ser en altre lloc que al Pirineu.
Tenim el costum d'anar a Pineta, de fa ja una colla d'anys i per raons inexplicables. L'única plausible ens que ens cau bé, ens hi arribem en menys de tres hores. Per contra, les excursions a realitzar entaforats en aquell racó són extremadament llargues i dures. No aptes per la nostra migrada forma física. Tot i així és el nostre referent pirinaic i cada any hi fem cap almenys un camí.

Esta sortida estival, la única, ens ha fet recordar moltes altres anades al Pirineu, i és que anys enrera hi feiem cap cada quinze dies, o gairebé. Les forces eren inesgotables i els objectius màxims. Però tornem al divendres, amb tots els components per anomenar.lo divendres clàssic. Sortir a correcuita després d'enllestir la feina, creuar el pla de Lleida a la pitjor hora, tot maleïnt el camió de davant que no passa de 80 i que per més desgràcia és un camió de tocinos.

Església de Badaín

I entenc que ha de ser així. Deixar enrera el nostre muntanya, i creuar el desert en busca d'aquelles muntanyes llunyanes. Fora trist apropar-nos en un tres i no res al muntanyam pirinenc. Hom tindria la sensació de sortir al jardí de casa. Anar al Pirineu te de ser una "aventura" en tota regla, almenys emocionalment...

Un cop deixat el desert enrera seguim el curs d'un gran riu. No falta aquella carretera interminable que revolta tots els braços d'un inmens embassament mig buit. Després d'una important cruïlla ens entaforem cada vegda més en una vall, i a mesura que el muntanyam estreteix el pas la corrua de cotxes també se fa més llarga. Som al vespre, el cel és tapat i la frescor entra per la finestra. Poc a poc deixem enrera petites poblacions i alguns cotxes de la corrua que se desvien cap a valletes laterals.  Prop del nostre destí ens quedem sols  i angoixats per les gotes que cauen al vidre, tot pensant que el de la météo l'ha tornat a pifiar. Cal buscar un rafal per estirar el sac!!! Tenim sort. Una cabana a peu de carretera ens ofereix xopluc. La zona de dormir és prou neta, no així el menjador. Estendre màrfegues i sacs, fer llenya, preparar els estris de cuinar, anar a buscar la sortida del camí del dia següent (me deixat el mapa a casa, unaltre clàssic) tot just quan la fosca engoleix la vall.

Fem foc, més per estètica que per necessitat, no fa gens de fred. Sopa, coca amb recapte i embotit, infusió i llaminadures. Som a muntanya i els "extres" són imprescindibles. Tot recollit anem d'hora al sac. La suma de l'atipamenta, el cansament, el vi, les gotes i el fum de la xemenia ens fa assolir un estat pròxim al nirvana. A l'orella esquerra la remor del riu i a la orella dreta els espetecs de l'últim tronc que se resisteix a morir.

Dissabte a les 7 en punt emprenem la pujada al Puerto Viejo de Bielsa, ja sense frontal i sense jec. El camí és soberbi, intel.ligent i agradable tot i que remunta fort per gunayar els salts d'aigua del Chorro de Pinarra.
Tot i el sedentarisme desl últims mesos portem un ritme constant, lent però constant que fa que quan el sol ens il.lumina ja siguem a les praderies, després d'una llarga i suau diagonal que ens deix en les llargues marrades de la pala final.. Ja que hi estem, apretem, entre suors i esbufecs. Volem i aconseguim esmorçar al coll, a les 9, que és l'hora d'esmorçar!!!



Este coll fou el principal que feu servir les gents (civils i militars) per fugir de l'assetjament dels franquistes a la Bolsa de Bielsa, últim reducte republicà a l'Aragó. Plafons i plaques ens recorden aquells dies de 1938. Avui hem pujat aquí buscant el nostre reconfort personal. D'altres, milers, hi passaren fugint de la desesperació. No ens podem ni imaginar els pensaments d'aquella gent que ho abandonaven tot per saltar a l'altra banda, on no els elsperava res ni ningú. 6000 homes i dones tornaren al front...

Una hora per esmorçar i altre cop amunt en busca de la nostra pròpia glòria, del nostre periple èpic, coronar el Pico de Puerto Viejo ( i és que un polsim d'èpica és necessari per anar endavant amb el nostre dia a dia i imprescindible si som a muntanya). Tot i que el traç és clar i dolç enmig l'herbei, la pala final és un veritable infern costerut i escalfat per un sol aspatarrant. Pugem en silenci, les paraules són interiors  (aguanta..., unes pases més..., allò deu ser el final...) però són les que ens donen forces. Les gralles, sorolloses, volen properes, gràcilment, com sempre, 3 o 4, fent.se companyia. Però no ens atrevim a alçar la vista, per no destorbar la concentració del nostre patiment. Finalment el pendent dona pas al pla sommital i l'agonia a l'èxtasis. Un feble crit impossibilitat per la falta d'alè i cim del Pico de Puerto Viejo de Bielsa, 2723m.

N'hi ha que porten altímetre, i pinzell!!!

Abraçada vora la enorme fita i la contemplació paorosa de la més bella arquitectura natural. A la dreta la Muraille de Barroude aguantant amb prou feines el Pic de la Géla, el molló del Pic de Gerbats i la part oriental del Circ de Tromouse. A sota capriciosos, els lags de Barroude amb el seu refu. Devant tenim el caòtic vessant de Sierra Morena i  La Robiñera on els diferents tipus de rocam conformen un garbuix de vetes de diferents colors en un dels grans museus geològics a l'aire lliure, el Circo de Barrosa. Seguim meravellats tot caminant sobre la suau sendera que porta al Pic de Barrosa i al Port de Barroude, un inmens i homogeni pedruscall d'ampelites. Tot plegat ens fa disfrutar molt de passejar per este espai lunar. Mentre caminem no aconseguim imaginar com les mules atravessaven el circ pel Camino de las Pardas, que era la nostra intenció primera. Quelcom que deixarem pel futur, com tantes altres coses.

Al Port de Barroude les bateries de la càmara fotogràfica van defallir devant tanta bellesa. D'allí només vam baixar els 1000 metres de desnivell que ens separava de la carretera, amb parada inclosa per dinar i al final sentint els trons d'una tempesteta que debia ser per allí La Estiva. Sopar i dormir al Refu de Pineta i tot i que al dia següent ens vam aixecar a les 6 del matí, les agulletes i els genolls ens van enviar  a seguir un bocí del Riu Zinca, avall de Badaín, quelcom que ens va deixar temps per dinar arròs a casa i a la tarda pasar calor plegant ametl.les.

SAHARIANA 2012

Mola de l'Escolà

Ja veieu que no m'escarrassat massa el cap. Només és perquè quedi constància del pitjor estiu des que vivim a Alforja.

Serra Travessera

De normal a Alforja, l'estiu és llarg però suportable. A mig matí, entra vent de mar que no deix que la temperatura superi els 30 graus. Això sí, amb unes humitats altes i xafogor odiosa si és que has de pencar. Durant les tardes les crestes s'omplen de bromes, que els primers bolets de la temporada aprofiten. Però el millor de tot, que això al Camp no passa, és que de matinada i primeres hores de sol, bufa un ventet terrer, suau, que baixa del coll, fresc i eixut. I este ventet és extraordinari, ja que ajuda a ventilar les cases correctament, quelcom que ajuda a que la inercia de calor no s'instal.li definitivament a dins de casa i que tindre una manta al llit sigui imprescindible. Per contra este ventet és fatal per la vegetació, ja que les asseca encara més. Però estos dies d'onada de calor sahariana tot això que vos explico més amunt no ha succeït. Molts dies per sobre dels 30 graus i mínimes superiors als vint, que se considera déjà nit tropical. Aquí podeu trobar les dades de tot l'episodi.

La Serra del Regalat i la Serra del Fullat

L'altra és la seca, recurrent i avassagadora. Està tot fet una llàstima. A Reus, en un tros d'un familiar, molts ametllers, dels arbres més soferts, estan a punt de morir. N'hi ha que ja ho estan, amb tota la fulla caiguda, i és que si no plou aviat, també la collita d'olives pot perillar. I de rovellons si res no canvia, serà pitjor que l'any passat.

Fer melmelada d'avellana és un bon exercici de braços

Avui però és un dia d'inflexió. Dels 32 d'ahir a la tarda als 17 d'esta matinada, un luxe. I pel que ma sembla l'estiu és finit. Que no vol dir que no facin dies de molta calor, però seran puntuals, amb núvols i possibilitats de pluja que només encetat el setembre niran a més. Vejam si tenim un gran aiguat!!!!

Avui sí, bromes a La Mola

I res alguna foto tonta per il.lustrar el blog. I si algú se pregunta perquè fa tan que no hi posava res, és perquè tampoc he sortit a passejar, la calor i la salut no acompanyen.

El BUST del BALETA

Els dos nois a la qual la sua salut els ha permés pujar avui, 51 anys després.

La Cova del Baleta és molt famosa a Alforja. I incomprensiblement en lloc més del món. És una balma al roig, a tocar de La Carrerada i encarada a migjorn. Bona vista i però res de l'altre món. I és però tan famosa  perquè a la tardor de l'any 61, lo Josep Fusté i una colla de brivalls hi van col.locar un bust en memòria del Pastor Baleta, famós per les seues prediccions meteorològiques i mort en les nevades del 32. Nevades que ell mateix havia anunciat juntament amb la seua mort. Excés de profesionalitat?

antic suport sense cap

I vet aquí, que després de la destrossa del pessebre al Mirador fet per l'artista local Pep Taca, i veient que el Bust del Baleta tenia ja alguna destrossa se procedí abans de que fos massa tard, a retirar l'obra d'art (també  obra del Pep Taca) per la seua restauració. Finalment després de moltíssim de temps el Bust del Baleta ha tornat al seu puestu este matí.

Gravats, al meu parer mitjavals

Bé, no pas l'original, una còpia feta pel Pep Àvila. L'original ha sigut cedit pels hereus del artista a l'Ateneu, que l'ha restaurat i ocuparà un espai preferencial al vestíbul. A més, durant unes quantes setmanes hi ha una exposició fotogràfica on podeu veure fotos preses l'any 61, fetes per l'Hilari Aragonès. El pare del qui a vegaes surt per este blog.  Ahir al vespre s'inaugurà l'exposició amb l'especial protagonisme dels 6 nois que fa 51 anys vam pujar amb el Fusté (mort també ja fa uns anys en una nevada). Un moment prou entranyable on un d'aquells nois va llegir la crònica d'aquells fets on destaca que als dies posteriors foren amonestats verbalment per haver fet un acte públic de més de cinc persones sense l'autorització del Governador Civil. Éren altres temps, temps de l'avi cisquet.

I res, que este matí una bona colla hem pujat i hem col.locat el bust, esmorçar i per avall. No hem tingut massa calor, ja que bufava sereret. Sento no tindre fotos del divendres quan vàrem pujar a col.locar el suport, i tampoc de l'acte de dissabte, una pena per què fou molt xulu.
I nant passant l'estiu com bonament se pot, tot esperant que passi quelcom d'especial o com a mínim que arribi el fred.

FONT del CAMA

És sota el Cementiri d'Arbolí, en el primer barranquet quan preneu el Camí de Les Planes. Per cert, que este camí ara està relativament fitat. És doncs el moment, si es que us ve de gust, d'anar.lo a vore, ans de que els cabirols, els tocinus i els caçadors les amaguin.

A la Font arribareu preferentment des de sota, des dels antics conreus. Alguna gavarrera molesta però poca cosa. La Font amb la bassa adjacent és maca, i raja!!  Dóna gust trobar-se fontinyols en perfecte funcionament.

Conreus avall, cara a ponent i a tocar de la espessor de pins trobareu una modesta construcció que tot aprofitant el pedregam d'artigar se bastí per aplegar arnes. 

I ja n'hi ha prou, que és estiu, però me vai trobar amb lo Cisco i la Montse que aven a escalar a un sector relativament nou, on normalment s'hi fa boúlder. Hi han però unes poques vies que malauradament no són per mi. El sector no sé com se diu, però és poc més enllà  de La Font del Moro, nant cap a les Escales del Susagno. És un sector ventós i on toca el sol per la tarda, més d'estiu que d'hivern, ja que fou diumenge passat que en màniga curta te pelaves de fred.









I també dir un parell de coses. Una de trista, però és llei de vida i ahir lo Mestre Jon Lord ens va deixar. Vet aquí un enllaç on podreu comprobar la sua vàlua com a compositor més enllà de pertányer a una de les bandes pioneres del rock dur i tindre dintre al seu curriculum veritables himnes de tots els temps.

I ara us deixo amb  tres pollastres, robats del Màrius, que me fa perdre bastant de ratu últimament.

Àligues Pescadores

SANT PAU d'ARBOLÍ

  

A l'hivern, hom té costum de quan camina pel terme d'Arbolí, d'aparcar al mateix poble, en canvi a l'estiu, i si la intenció és nar a vore lo Gorg o el Siurana és molt aconsellable aparacar a Sant Pau. Hi ha un aparcament habilitat i una font. A més reduïm el desnivell en més de 250 metres (acumulat) pel solà del poble, quelcom que a l'estiu s'ha d'evitar.

I això és el que férem dimecres de dematí, no massa tampoc, amb lo Joan Ramon. Vàrem anar a banyarnos al Gorguet. La excursió que fèrem és la que jo anomeno clàssica d'estiu. Sant Pau, Maset de Nadal (on podeu trobar un personatge singular), Font dels Plans, (on no raja per on sempre ho ha fet?????), Gallicant, Pi dels Prats, Torre dels Moros o del Manuel, Riu del Gorg, Gorg, (amb poca aigua) i finalment Gorguet on ens vam banyar en una aigua fresqueta i bruta, pot ser per les últimes pluges. La tornada passant per la Cova Tosca, ens va fer arribar un pèl tard a casa, en un dia xafogós i desagradable, però bé, és estiu, què hi farem!!!

L'ARENY

Dissabte al vespre, les cendres de l'incendi d'Andilla arribàren al Camp. Hi hagué un sol de color de sang. Vet aquí este blog que explica uns fets que pàsarem ja fa una colla de dies, i que són molt interesants.    

Ahir havíem d'anar d'excursió, però l'aiguat no ens deixà sortir del cotxe. Aigua a dojo. A Arbolí, on érem, molta, ja que la negror resseguia la Serra Travessera i continuava cap a Siurana, La Gritella i Prades, en la divisòria del Camp i el Priorat. Allà on xocàven el serè que va fer tota la matinada i la exagerada calentor acumulada durant la setmana a la plana del Camp. Una refrescada important, no anunciada i veritablement providencial. Això ens deixarà com a mínim 15 dies de respir, que per ser estiu ja és molt!!! I és que ahir al vespre, tot fent un tomet la gent que et trobaves estava molt contenta: 24 litres!!!, 25 litres!!!, osmi quin dia d'encetar el juliol!!! quina aigua més bona!!! Això a Alforja, ja ho dic, per la crestes conteu-hi vora 50!!!

Escales picades a la Roca tot pujant a la Roca del Migdia

I avui hem fet un tomet amb lo Joan Ramon, que ara feia bastant dies que no mos veiem. S'estarà per qui uns dies, així que hem quedat per pegar un volt. Hem nat a la muntanya de L'Areny. No hem fet res de l'atre món. Ermita, camí vell de Vilanova, i pujar per les Escales que picaren vora la Roca del Migdia els treballadors de Vilanova que nàven a L'Areny a treure sorra per fer vidre. Hem recorregut L'Areny de dalt a baix, i tot destriant el camí del Coll Roig i el del pla de L'Areny, hem fet cap a la Cova del Patou, on lo Salvador Vilaseca trobà restes arqueològiques. D'aquí recte al bar de l'Ermita de la Mare de Déu de La Roca a pendre la cervesa de rigor.

Mentres feiem la cervesa, hem vist a la tele la desgraciada mort d'un dels homes del temps de TV3. No el coneixia personalment tot i que una vegada hi vaig estar a punt, ja que teníem coneguts excursionistes en comú. Sempre entristeix la mort d'un conegut, ni que sigui televisiu, i en este cas sembla que era prou estimat, els ulls d'en Mauri així ho feien pensar. E.P.R.

Cova del Patou

Com no vos he dit gaire cosa, us deixo este enllaç del company Muntanyes i camins, que és un crac de debò.