JASMUND

I per fi, arribàrem a la tan aclamada, elogiada i desitjada illa de Rügen. I sense perdre temps, lo primer dia anàrem de cap a la Reserva Natural que la Unesco té al vell bosc de fajos de Jasmund.

Gent local ens desaconsellàren anar des de Sassnitz (on férem dugues nits) per la costa, car després d'haver plogut els penyasegats s'ensulseixen. Sí, tal com ho sentiu, s'ensulseixen, cauen a bocins. I és que la terra de esta part de l'illa és bàsicament una mena de guix. I esta classe de material fa els penyasegats molt sensibles als canvis d'humitat.

I és que junt amb els fajos, l'altre excepcionalitat de estos verals són els penyasegats de guix que s'avoquen a l'Ostsee. Esta meravellosa simbiosi que conformen el blanc enlluernador del guix i els colors cambiants i calents dels fajos fou immortalitzada pel gran pintor romàntic Caspar David Friedrich.

Kreidefelsen auf Rügen

Aparcàrem el cotxe a Hagen, al gran espai turístic que està just abans d'arribar al poble. El pàrquing? De pagamenta és clar. Per trobar la estratègia més adequada al nostre fer teníem un fulletó i els mapes dels plafons informatius que allí poguérem consultar. Vam dissenyar una ruta que evités al màxim la zona on és el museu i el mirador condicionat, on trobaríem de ben segur la màxima gernació.

Escollirem començar anant al Sud i recorre una pistota fins trobar el Kieler Ufer, lloc on hi ha un pas habilitat per baixar a la platja. De seguida el recorregut se mostrà deliciós i agradable, on el silenci del bosc amb prou feines és trencat pel xerrar dels moixonets. Sembla talment envaïr la intimitat d'algú. I per això caminem en silenci, esporuguits sota la imponent massa arbòrea. I és este silenci que ens envia uns sons estranys. Uns roncs llargs que ens convidàren a seguir-los tot oferint-nos la oportunitat de gaudir de la nostra distracció preferida. Perseguir daines i reietons.

                                                                  Daines (Dama dama) i reietó (Regulus regulus)

Després de la excitació de la persecució, ens anàrem apropant al final de la pista on un juganer curs d'aigua s'encaminava definitivament cap a la seua fi. El creuem i ens encaminem cap a on la intuició ens guía, allà on sembla que l'aire ha despullat ja els fajos i obre el camí perquè l'olor de sal envaeixi les nostres narius. 

Creuat el barranquet, enfilem el vessant oposat amb els ulls ja espectants, la passa accelerada, la mirada fixa en aquells arbres nus, i encara que ja ens ho estem imaginant, treure el cap del bosc i sentir el mar és prou especial. Potser perquè feia mesos que no el veia, poguer pel contrast de veure'l des d'un faig estant, o pel contrast de llum, i d'olors. O pel vent que et belluga els cabells i l'esperit. També per això va ser un moment molt especial.

Però clar, calia tocar l'aigua, així que vam baixar ràpidament, Allí trobàrem gent. Gent que es dedicava a fer el típic que es fa en aquelles contrades. Buscar pedres a la platja. A Catalunya nem de cara al bolet i allà van de cara a la pedra. I no és que sigui difícil de trobar pedres, la platja n'és plena. Però hom té certa debilitat per algunes en especial, tal com natres somiem sempre d'omplir el cistell de rovellons.

Les més fàciles de pescar són els Hühnergötter (Déus de gallina). Són pedres (pedrafoguera, molt abundants), de forma i tamany indeterminat, que tenen l'atractiu que són travessades per un forat. S'els hi passa un cordill pel forat, a vàries, i se penja tot plegat dintre el corral de les gallines per tal de foratijar mals esperits i bestioles afamades. Vet ací l'explicació del seu divertit nom. També d'utilitat menys mística és fer-les servir per ajaure branques de fruiters que tiren massa amunt.

Les següentes, ja una mica més complicades de trobar són els Belemniten. Estes pedres cilíndriques, sovint foradades longitudinalment, són l'esquelet intern d'uns antiquíssims parents dels calamars que s'han fossilitzat. petrificat. El seu nom popular però és el de Donnerkeile, (punxó de tro). Diuen que Thor, fill d'Odin, Déu del Cel i protector de la Terra llançà innumerables llamps als mortals. Set anys després la punta de estos llamps començàren a aparèixer en forma de Belemniten, i qui en trobava un era protegit per sempre més dels llamps. 

Però el que tothom deleix per trobar és àmbar. I a ser posible gran i àdhuc amb un insecte atrapat. Les possibilitats, diguem-ho així, són escasses. Gent del país només ens han pogut ensenyar petits bocinets. El que venen a la botiga provenen d'extraccions industrials a Pomerània, territori ara bàsicament polonès.

De totes maneres, natres no vàrem perdre la il.lusió, i vam estar esgarrapant sorra i pedres en busca de tant preuat tresor. Sense éxit, cal dir. Vam seguir la costa cap al Nord esperonats per un mig raig de sol. Sí, només mig, una mica pobre. Però és que allà dalt, veure el sol al mes d'octubre és quasi tan difícil com trobar una peça d'àmbar!! Calia doncs aprofitar este regal i resseguim la costa. 

El mar era prou tranquil i serè, sense res que ens destorbés. Tanmateix hi hagués pogut treure el cap un submarí, un portavions, o fins i tot una fragata sencera bombardejant la costa. Hagués pogut aparèixer l'holandés errant amb una simfònica interpretant la obertura de Wagner. Inclús hagués pogut treure el cap la mateixa Moby Dick perseguida pel furiós Capità Achab. Això també hagués pogut succeïr a només quatre passes, que naltros no haguéssim aixecat la vista de terra, concentrats, gairebé enfollits tot buscant un reflex diferent. El meravellós reflexe àmbar.

Un grupet d'humans ens despertà del nostre somni. Estàvem just al camí que comunicava amb el museu i el mirador dels penyasegats de guix. El camí estava barrat per una esllevissada i un gran arbre caigut. Hi havia un cartell prohibint el pas. Alguns pujàven. D'altres continuàven platja enllà. Natres caminàrem una mica més cap al nord, fins que veièrem factible pujar el pendent que estintola el bosc. 

Gavina de cap negre (Ichthyaetus melanocephalus)

Bec de Serra Mitjà (Mergus serrator) mascle?

Ànec collverd (Anas platyrhynchos)

I de fet sí que ens ensortirem. El que no vam saber evaluar a la primera inspecció és el patiment i els malabarismes que hagueren de fer. Tot seguint traces extremadament primes sobre un vessant extraordinàriament vertical, arrapant-nos al terra, agafant-nos a  qualsevol branqueta o arrel i abraçant els arbres com si fossin mares. Tot això ens calgué fer per arribar a dalt del penyasegat, ja a les dolces i tranquilitzadores planes dels bosc de Jasmund. 




Orientant-nos amb les aurelles arribàrem al Museu i al mirador condicionat. Era prou tard i decidírem retornar cap al lloc de sortida, en el que hauria de ser un tràmit turistic. Però no fou així. La tornada, ja amb la llum esmorteïda pels núvols i filtrada pels fajos sen's revelà interesantíssima. Més enllà de l'encisadora boscúria i la amabilitat i amplada del camí, hi trobàrem espectacle humà en les colles de gent que tombàven per allí, També trobàrem restes prehistòriques, com una pedra de sacrificis (fals) i un poblat medieval.

I també van veure un llac. Però no un llac qualsevol, de cap manera!!! No temem equivocar-nos si diem que és El Llac. El Llac bressol de tots els contes de fades i totes les llegendes d'herois que us podeu imaginar, Qualsevol rondalla popular per coneguda que sigui ha nascut en este llac. tan si ens és propera o és vinguda de països llunyans, tal com les més inversemblants i estrafolàries. De ben cert que totes, totes han nascut a les seues calmoses aigües.

SOUVENIRS ESCANDINAUS

Un dia (ja fa unes quantes setmanes) vam nar a conéixer el Massís del Fläming. Encara que és una imperceptible cadena muntanyosa, que just arriba als 200 metres d'alçada, és la frontera natural entre Brandenburg (prussians, provinents del Mar Bàltic) i Sachsen. El seu nom prové de la seva ocupació per colonitzadors d'aquella banda del Mar del Nord que ara en diem Flandes, ja fa uns quants segles.

Setzsteig no té esglèsia, però si forn comunal, en funcionament

I un roure centenari, ja mort

La ruta escollida fou esta: findlingswanderweg que a banda de visitar estos pedrots també ens regalaria amb els colors tardorencs dels fajos, protegits sota la denominació de NSG Flämingbuchen

El recorregut és íntegrament dins la Branderburger Land, en la part més occidental de la carena, anomenada Hohe Fläming. Aparcàrem a Setzsteig i férem la ruta en sentit contrari a les agulles del rellotge. Se camina sempre per pistes en bon estat, només algun tram seria una mica dificultós de fer en turisme, encara que és prohibit. Si només vols apropar-te a visitar un paratge en concret, hi ha una pista asfaltada que creua el recorregut circular, deixa-te ben aprop de totes bandes. En bicicleta, és senzillament un passeig sublim. El desnivell? gairebé inapreciable.

Dir que la zona més agraïda, la més fotogènica, és la més allunyada de Setzsteig, però que és vora de este poble, en les pastures abandonades, on és més fàcil veure ramats de daines, o sentir el bram dels mascles. Tot un espectacle a mitja tardor!!

Els findlings, arribats allà durant la última era glacial des d'Escandinàvia me van decepcionar una mica. Només vam visitar els senyalitzats, que no eren massa espectaculars. N'hi havien hagut molts més per la zona, però clar, en un massís tant vell com el Fläming, on només pots trobar sorra, fullaraca i torb, estos pedrots de dur granit nòrdic, eren molt preuats en construcció. Així que foren esmicolats per fer cases i ponts, però esglèsies  i castells sobretot. I encara més des de la descoberta de la dinamita pel senyor Nobel, este procés s'accelerà a passes agigantades.

També van veure prou bolets, encara que només ens vam atrevir a plegar els de la família dels boletus, que van estar prou bons.















Senzilla passejada per disfrutar de la tardor centroeuropea en un dia més maco de lo habitual.

DAHLEM DORF

http://www.berlin1.de/berlin-sehen/institutionen/st-annen-kirche-dahlem-zentrum-der-bekennenden-kirche-2014731

Dahlem Dorf és una població annexionada a la metrópoli de Berlin. Estigué dins la zona USA durant els anys d'ocupació de la RDD. Dels meus dies a Potsdam, un dia vam a tombar una mica per la vila amb un guía que hi visqué a la infància.

És una ciutat moderna en tots els seus aspectes, ben comunicada, amb tot de comerços, parcs i museus, escoles.. Hi predomina les cases grans amb jardins, encara que hi podem vore encara edificis construïts pel personal nord-americà i llurs famílies. El centre neuràlgic el conforma una cruïlla de carrers, amb l'església de Sankt Annen, prou bonica i amb lo cementiri al seu redòs. A la cantonada oposada hi ha el que era un antic Hostal o quelcom semblant i que era regentat pel qui tenia la concessió de la llet. Ara és un restaurant i que fa servir el gran pati, on ans hi havien les vaques i les cavalleries, de bar als estius.

Enfront hi ha uns edificis que fan de museu d'oficis agrícoles i tallers de ceràmica, llana i d'altres, a l'antiga. Al pati principal, els dissabtes encara se fa un petit mercat de productes de la terra. 

I al vell mig, en una plaça ajardinada, amb un monument a la guerra, separant els dos vials del carrer Königin Luise straße, el pou de gel!!!

Només és visible la porta d'entrada, barrada, la cúpula és aplanada, i de tot plegat un no se pot fer una idea de la seua fisonomia, encara que podria ser que no fos molt diferent. De totes maneres lo terreny és molt pla, i per algun puestu devia escolar-se l'aigua de la fosa, que de quedar acumulada, acceleraria el procés de desgel i podria ser focus de malalties.

Encara que els hiverns no són molt abundants en precipitació a la plan teutona, de fred ne van sobrats. A prop hi ha unes basses naturals, però que són autèntics clots, poguer no era doncs l'aigua més adeqüada per arreplegar el gel. No seria però agosserat de que a prop hi tinguessin uns bassots poc fondus on fer gel, inclús amb una estructura de fusta per separar-los en peces i treballar amb elles més fàcilment. Al bo de l'hivern, hi podrien fer gel, un día sí, un altre també. 

Campanar de la U.S. Army Chapel

Als pous de gel en Alemanya ne diuen Eiskeller, i si mireu este enllaç, voreu que n'hi han de molt més elaborats, de més diverses estructures i molts bellament ornamentats. Vaja, que mos treien un cap en això de la indústria del gel.

Una casa típica alemanya és l'entrada del metro, per què no?

Unaltre element interessant que podeu trobar passejant pels espais verds dels topalls, és un findling. Un findling és una pedra arrossegada pels antics glaciars, gel avall i que prové de muntanyes més o menys llunyanes. Els de la zona podríem provindre, que no en tinc ni ideia, de les muntanyes frontereres amb Txèquia, uns 200km al sud. Este el trobareu gairebé al cap del carrer Im Schwarzen Grund, que vol dir més o menys dins el forat negre, car a prop hi ha una clotada amb aiguamolls i alguna bassa prou gran. Deu pesar unes 50 tones i és un dels més grans de Berlin. Fou trobat en les obres del metro. 

I res, fins aquí esta petita entrada, per recordarme que encara tinc un blog. Sé que no és una entrada gaire interesant pels meus possibles lectors, però vet aquí, que sempre s'aprèn coses noves, i jo, buscant informació per este escrit n'he après un munt. 

Esquirol comú (Sciurus vulgaris)

Fins aviat!!