REFUGI de GERBER

Divendres a la nit, havent estudiat i discutit totes les possibilitats, i sent tres, amb una forma física semblant, decidírem internar.nos a la zona axial pirinenca, en busca dels paratges tan famosos del Parc Nacional. La  ruta escollida implicava recorre la Vall de Gerber. Una de les més turístiques, i que ens queia prou bé.

inici del camí, inici del dia

Així que no massa aviat, emprenem la pujada a esta vall des de la carretera que puja al Port de la Bonaigua. No és massa aviat i els primers metres són deliciosos, acaronats pel sol. Després però, ens entaforem al fons de la vall. Foscor, fresca, paisatge dur. Anem guanyant alçada, a vegaes per bon camí, però altres per costerut rocam. Comencem a travessar llacs i a veure despuntar pics, dels quals en desconeixem el nom. Deixem enrera l'Estany de Gerber, tot pujant per un costerut pedregal de roques. Després ja suavitza, i anem per trams més macos, on la vista comença a tindre amplitud. Arribem al Refugi "Mataró", al vell mig del circ.

Pic de Serós

És situat damunt un penyal entre dos llacs. Està en molt bones condicions. Ens hagués agradat dormir.hi a la nit i acordem tornar.hi per fer.ho. Esmorzem amb tranquilitat escalfats pel sol i comencem, a partir d'aquí el calvari. A mi, personalment m'ho va semblar. Havíem de saltar a la Vall de Ruda pel Coll de l'Estany Glaçat. El camí és fàcil de seguir, fites i pintura groga et guien, ara bé, lo camí és una merda. Saltar pedres grosses i aixecar el peu més amunt del genoll és la tònica general. A més lo sol peta fort. El bocí final per arribar al coll és més agraït. I és que ja no me volia enrecordar de lo lleig que és caminar pel Pirineu, sobretot al Parc Nacional. Tot són pedres, i de fa ja uns estius evitem pujar.hi, i és que no entenc com la gent disfruta tant i tant de transitar pel damunt de les pedres, amb un bat de sol. Llegeixes per arreu cròniques delicioses d'ascensions per tarteres, vessants agres, i canaletes plenes de pedres bellugadisses. El Parc és a petar a l'estiu, a la Carros de Foc no hi cap ni una agulla, i no li trobo el què?? Suposo que van fer Parc Nacional esta contrada perquè era l'única manera de treure rendiment al terrotori. No sent adient per fer.hi pistes d'ski, van pensar fer.lo famós i així captar turistes i calerons. Prometo no tornar.hi després del juny!!!!!

Cara nord del pic d'Amitges i del Pic de Bassiero

Al coll veiem l'estany que li dona nom. A mi personalemnt els llacs els vei, gairebé tots, igual. En general no me diuen res. Potser a ple estiu arribar a un llac i remullarte és un plaer indiscutible. Però en quant a bellesa visual, amb alguna excepció és clar, els llacs afonats en una cubeta sense vegetació de ribera i sense glaçons me semblen del tot vulgars. No entenc la gent que fa excursions expresament per veure un llac d'alta muntanya. Per gustus, colors.

Llac Glaçat, al fons el Tuc Gran de Sendrosa, i rere la boira Les Maladetes

Destriem per unaltre ocasió, que ja no eren hores, l'ascensió al Pic d'Amitges i anem en busca del Refugi de Saboredo. El camí, cabronet ell, no baixa, sifoneja a mija falda. Molesta un poc. Arribats a un collet on tenim la magnífica visió a la dreta de la carena de les Agulles de Saboredo, el camí decideix baixar de cop. Tant, que hem de fer servir les mans, ni difícil, ni exposat, però empipador. Anem a dinar a Saboredo on per arribar, ens cal fer un altre repetjó de propina.

Dinem a gust, al solet, i a més en abundància, de carmanyola, però al no haber.hi ningú de guarda al refugi, no podem fer cafè com estava previst. Així, que tirem avall just quan la boira se'ns tira a sobre i no ens deixarà fins l'arribada al càmping, gairebé de nit.

Carena de les Agulles de Saboredo

A partir d'aquí s'han acabat les fotos i la excursió pròpiament dita, només hi havia l'objectiu d'arribar al cotxe el més ràpidament possible. Ens calia baixar al fons de la Vall de Ruda, i així ho ferem sense massa entrebancs, però tristos com la boira que ens envoltava no ens deixava gaudir. Un cop a la pista, calia trobar el camí que ens pugés al Port de la Bonaigua. Surt d'un plafó, però no està massa ben definit fins que no entres al bosc. Allí, has de destriar les diferentes traces del bestiar, sobretot quan flanqueges, no tant en el tram de retombs.

Després, per pastures i sentint el cotxes transitar per la C-28, arribem a les intal.lacions de les pistes d'ski. En aquí tenim la sort que lo Johanet se coneix les pistes de Baqueira al detall i baixem amb certa tranquilitat vora el Riu de la Bonaigua fins alllà on teníem lo cotxe. Fins aquí lo relat i ara si voleu la reflexió/totxo.

Pic de Gerber

Últimament, diverses sortides, diverses sensacions, diverses converses, tant meues com d'atres, m'han fet pensar. L'èxit d'una excursió, és molt relatiu, i va lligat a cada persona de forma diferent. Les variables són infinites, i tenen una diferent importància depenent de la persona. Però hi ha una (al meu parer), i cada vegada ho tenc més clar, que és la més important, i amb diferència. És la següenta: l'esforç físic i l'esforç mental avocats han d'ésser semblants i en concordància amb l'il.lusió continguda. Com que esta frase se pot dir molt millor, de forma més literària i entenedora (cosa que jo no sé fer), posaré dos exemples, els més exagerats possibles per fer-me entendre.

LLacs de Saboredo, al fons el Tuc de Bergús

Fageda del Retaule, i és que estos dies està en boca de tothom anar.la a veure. Si no has nat mai a veure.la, i fa molts anys que hi frises per anar.hi, el pitjor que pots fer és pujar el 4x4 fins dalt on no pugos més i seguir la corrua de gent que s'hi atansa. L'esforç físic i mental serà tan minso que la fageda no s'assemblarà ni a la sombra del que tenies en el teu imaginari. Si en canvi, prepares una excursió (acord a les teues facultats físiques i tècniques), on caldrà posar.hi ganes, una mica de suor, nas excursionista, la recompensa d'arribar a la Fageda per on no arriba ningú, serà la traca final d'un dia de muntanya memorable!!!

menú Vallot, tomaques amb anxoves i puré de patata en salsitxes

La excursió de més amunt, la de la Vall de Gerber, no us la recomano. Perquè?? Doncs perquè l'esforç físic que hi vai avocar, i la concentració mental necessària a cada pasa són infinitament superiors a les sensacions viscudes i les emocions trobades. Este itinerari, agreujat per la boira, no ens va comfortar cap moment de joia. Hem fet, i si podem farem!, camins més lletjos que el d'esta excursió. Pedregals interminables, grimpades per rocam podrit, encigalades per verals emboscats..., però si estes dificultats són patides per assolir un cim emblemàtic (cadascú té els seus), per trobar un camí perdut que fa anys que li anem al radera, per arribar a indrets que no sabíem que existien, valdrà la pena!!!, estarem contents d'haver.nos'hi atrevit i exultants amb la nostra conquesta!! Tot i el cansament, el mal de genolls i les perspectives d'arribar amb frontal al lloc de partida, serem feliços!!!!

Crocus Nudiflorus???

No sé si hi haurà algú d'acord amb mi, o no, teniu els comentaris per dir.hi la vostra.

LLAC de la GUINGUETA

Lo Pont de la Hispanitat passat (pot ser este nom a algú li fa mal a les aurelles) en tenir tres dies per tombar  decidírem anar una mica lluny a passar el ratu. Contactes durant tota la setmana tot buscant quelcom accesible per tothom, de preu, de llunyania i d'esforç físic, no serviren de res. Podríem haver sigut 9, però al final dissabte al matí fent les últimes trucades, som tres. Chris, Johanet i el que us fot els rotllos. Fa una mica de mandra però que carai!! Anem.hi!!!

De primer la opció de Teruel semblava la més adient, però en ser el càmping del Mas de las Matas tancat girem la vista 90 graus i enfilem cap al Pirineu. Dinem a Collegats, fem cafè a Sort i ens arribem a La Guingueta d'Àneu. Entremig un ramet que ens fa dubtar de l'opció escollida. Vam escollir este lloc, perquè hi havien diferents possibilitats d'allotjament depenent de les necessitats de tothom, i perquè és un lloc hiperturístic, sinònim de trobar itineraris hipermarcats i accesibles a l'abast de qualsevol forma física. Així fou, però el que no savíem és que era el cap de setmana del bolet i estava tot bastant a petar. Escollirem el Càmping la Vall d'Àneu, perquè l'atri era un batibull i en canvi este era més barat i més tranquil. Netedat, aigua calenta a raig i unes mores àcides boníssimes és el més destacat d'este càmpig. Lo pitjor, comú al 90% dels càmpings, és que en ser al fons de la vall, la humitat és molt alta, i l'herba, els plàtics i demés queden xops a la matinada. Lo llac no hi ajuda.

Un cop finalitzada la batalla per muntar el xiringuitu, anem a fer un tomb pel llac. Agradable, molt gradable, però no solsament aixòs. Hi ha cosetes a veure. U, els pescadors amb tot d'estris i roba especials, molt a comentar. Dos, les truites (crec) com salten un metre fora l'aigua per enxampar algun insecte, i de pas fer burla als pescadors que s'ho miren rabiosos a la vora. Tres, el personal que amb roba dels diumenges tomba per estos verals. Altres corren, nens amb bicicletes...

També podeu visitar les construccions defensives de la posguerra. Búnkers i llocs d'observació, trinxeres també, que protegien el pas per la carretera d'una possible invasió comunista pels Pirineus.

També hi ha casetes de guaita per la observació de fauna dels aiguamolls, és doncs recomanable anar amb prismàtics. Això sí, no pas una tarda el dia de la Pilarica.

Després de la passejada, on vam replegar bastantes nous, tornàrem al càmping per fer el sopar al defora, tot estrenant taula i cadires. Engorrós això de sopar abrigats, però també engrescador i divertit, i és que una mica d'incomoditat és altament estimulant.

MOTLLATS de LA PONA

Vall del Siurana

Ja fa uns dies se celebrà la exitosa i multitudinària Marxa de les Muntanyes de Prades. No hi vai assitir, per varis motius. Ja fa anys que no hi participo, tot i que ans era una fita en el meu calendari personal. La massificació, els problemes d'avituallament, explicats per atres i viscuts en primera persona, a més del preu, excessiu al meu entendre m'han fet oblidar este dia del calendari. Tot això són excuses de mal pagador per amagar que les forces no són les que eren i la motivació per este tipus d'esdeveniments tampoc.

Antic Riu Ydrella, Gorguina avall

Vet aquí però que per una banda o una altra me n'assabento, i este any els organitzadors anunciàven a bombo i plateret (sempre m'ha semblat més eloqüent a bombo i platillo) el pas per unes zones desconegudes, aspatarrants i memorables. I és clar, el meu orgull hipersensible va i se fereix. I com doncs esbrinar quins són estos llocs tan fantàstics sense participar??? Una, esperar que algú penji el track i seguirlo. No tinc gps i per tant hagués hagut d'enredar algú. Només quedava anar abans, tot sabent de primera mà que ja havien plastificat el recorregut. A més, el dia ans de la marxa havíem de nar a fer recadus a Cornudella, així que tot venia rodat, esmorzar, dinar, i cap el Mas del Frares i acompanyat de Chris.

http://troussejant.blogspot.com.es/2010/04/la-gorguina.html

Havia apamat el recorregut tot reduïnt els llocs que podien ser d'interés per mi. Primer vam anar a revoltar per la zona de Gallicant. Res nou sota el sol. Bé sí, la obertura d'un rastre al mig del bosc tot deixant la brossa vegetal per allí mateix. Pràctic pels que feien el recorregut, però incomprensible per la meua manera de pensar.

brossa a la Cova Tosca

Una mica decebut guaito per allí vora el cingle, a vore si trobava res d'especial. D'especial res, només xapes i esgarrinxades, lo de costum vaja... Ens en tornem a buscar el cotxe i anem a dinar per llà a La Mussara. Dinats anem al bosc a vore què. Res, ni senyal, però vam tornar a vore els plàstics de la marxa i els vam seguir.

Les senyals, una mica al dret pel bosc ens porten als Avencots dels Motllats de La Pona. Este topònim podria ser errat, però vaja, crec que és el més adient. Els visitem, són fantàstics. Una enorme i llarga diaclasa, prou planera i suficientment ampla per visitarla amb llum de dia i sense entrebancs. Destaquen els arbres que pujant amunt s'enfilen com un tiru en busca de la escalfor del sol. Fet el recorregut dins els Avencots,i  sense entretindre-nos massa, (jo nava amb xancles) baixem molt drets a buscar la pista, i d'aquí retornar al cotxe, tot disfrutant dels colors de la tardor, i plegant sajolina per fer les aulives.

Donar les gràcies a l'organització per estalviar.me la fenya de buscar estos avencs. Els marxaires els hi han agraït però jo els hi agraeixo encara més. Amb només dues ratlles del Catàleg Espeolològic de Catalunya havia posposat le recerca d'estos avencs per quan la motivació fos màxima. Què vol dir? que ho havia deixat de banda (com tantes altres coses) fins que un dia se t'encèn la bombeta i fas cap. Ara ja sé on són i podré tornar quan me plagui sense haver.me d'estudiar mapes i ortos al detall. Espero tornar aviat, abans que se massifiqui (si és que ho arriba a estar mai). I és que ja n'hi ha que m'han dit que ha sigut una bestiesa fer passar per allí una marxa multitudinària sense saber si hi havien espècies vegetals o animals sensibles al pas de les persones. Espero que no, que això de fer pasar una marxa per alli sigui una anècdota, i que estos avencs continuïn restant en l'oblit del món excursionista modern. No sé si pels temps que corren, el mot excursionista té cap sentit. Algun dia haurem de fer inventari i definir els mots, a vore si n'hi cap on sentir.nos identificat. Ja veurem, temps al temps.

Després, aprofitant la tarda, plegar farigola seca i romer. Hi dic de seca perquè està tot fet una llàstima, a vore si amb les pluges que han caigut i les que venen, per demà i demà passat, s'arregla una miquinya la cosa. També vam aprofitar per tirar una foto indecent (però és que no en sé més) a la Spiranthes Spiralis, la única orquídea que "hiverna" a l'estiu i floreix amb les quatre gotes que puguin caure els últims dies de l'estiu meteorològic. Una pena de foto, però és el que hi ha. Hi ha una bona florida, encara que són minúscules i si no sabeu que busqueu les podeu confondre amb qualsevol fulla verda.

I s'ha acabat lo dia,. Plegar quatre castanyes, les primeres d'enguany, perquè se fes l'hora dels recadus i un cop fets, tornar a casa, amb la sensació que la tardor ja es aquí i que comencen els itineraris de colors, tan agraïts en estos verals on el verd apagat domina bona part de l'any.

La FRANCE c'est finie.

Et enfin, les vacances sont presque finies. Nous avons fait encore quelques promenades. Je les cite rapidement pour avancer un peu.

Au fond, presque invisible, le Ruitor

Clavaria

Vendredi nous sommes allés au Col du Petit Saint-bernard, en Tarentaise. Nous sommes allés pour pique-niquer, mais déception. Il y avait des travaux partout, il faisait un vent terrible (terrible pour être La Tarentaise, en Alforja ce serait la brise…) et en plus il n’y avait aucune table pour manger tranquillement. Il n’y a pas un beau panorama (seulement on peut admirer la face Ouest du Mont-Blanc). 

C’est le col célèbre français le moins joli que j’ai visité. Le plus détachât était les belles vaches rouges que étaient tranquilles sans mouches. Enfin, nous sommes descendus jusqu’à La Rosière, on nous nous sommes bien réchauffés par le soleil et l’absence du vent. 

la myrtille

Après le dîner, nous avons fait une petite promenade dans la station de ski. Pas prétentieuse  mais agréable, tout en ramassent la myrtille et avec une vue splendide du Mont Pourri et la Tarentaise.

Nuages indiquent change du météo sur le Mont Pourri

Samedi matin, la pluie, c’est formidable!!! À midi, la pluie s’est arrêté et nous sommes allés à chercher des champignons. Surtout des bolets et des chanterelles.

Dimanche matin, petite promenade aux Covatières, dans la Vallée du Bugeon, mais pas bien réussit, il faudrait y retourner.

machine pour séparer les grains de la paille

 Et lundi la rentrée à la maison, comme les vaches…

AIGUILLE NOIRE de CERCES

Pic de l'Aigle

Cerces c’est un petit massif des Alpes savoyards. Pour vous situer : à l’ouest a le Grand Galiber, et à l’Ouest a le Mont Thabor. Ce massif, entre la Maurienne et le Briançonnais forme une ligne de crêtes NO/SE. Ce sont de petites montagnes, mais en revanche sont très individualisés, raides i rocheuses. 

Le soleil aux Aiguilles d'Arves, un peu à gauche du centre, les oreilles de la Tête du Chat

Et c’est l’Aiguille Noire que nous avons choisi en laissent l’ascension de la Tête du Chat pour autre année. On a cru que tout notre esprit de surpassement nous l’avions tout mis en l’ascension au Mont Aiguille. Je parle du 20 de Septembre (je suis en retard, je sais, désolé…).

câbles pour assurer le toit

Nous sommes sortis à 7 heures du Plan Lachat, sur la route qui monte Le Col du Galibier, coté Valloire, Maurienne. Il fait froid, 4 o 5 gradés en dessous de zéro. Pas de soucis, le sentier qui remonte jusqu’au Camp des Rochilles est suffisamment raide pour se réchauffer. Le camp où il y a des installations militaires non permanentes, et où il y a avait le commandement française pendant la seconde guerre mondiale qui va arrêter les italiennes. La Ligne Maginot alpine avait bien fonctionnée. Nous sommes dans une ancienne zone géographique disputée par le Dauphiné, la Savoie et le Piémont et donc une zone fortement utilisée lors des batailles. 
      

Blockhaus au Seuil des Rochilles

On a gagné le col des Rochilles et en prenant le premier soleil du matin, nous avons décidé de ne pas faire la Crète de la Blanche a l’Aiguille Noire. Hui, nous sommes en solde. On a monté le Col de la Plagnette (où il ya des ruines, défensives à mon avis) et après pris le petit sentier qui à droite cherche la Crête de la Blanche.

Col de la plagnette et Crête de la Blanche

Nous avons quitté la crête et nous avons suivi le chemin horizontal qui traverse le 
versant Est et qui va chercher la Voie Normale. Juste arrivé aux éboulis, on quitte les chemins de vache et on prend la haute montagne. Nous avons emprunté le pénible sentier au milieu des éboulis pour gravir le Collet de l’Aiguille Noire. Là, nous avons mangé, enfin, le sandwich et nous nous sommes habillés pour la difficulté. Nous avons suivi la trace bien marqué et à chaque mètre plus raide, qui s’approche au sommet pour trouver le pas clef de l’ascension. Un spit avec un maillon qui nous indique le couloir en descente qui donne pas au couloir en monté pour gravir la brèche d’accès au sommet.

Après réfléchir on a cru plus élégant escaler au dessus du spit pour gravir la crête. Le rocher est plus solide que dans le couloir mais en général ce montage est d’un quartzite noir assez médiocre. Il faut se méfier.

Couloir expo de la Voie Normale

La sortie est un peu fine, mais facilement protégeable avec un friend numéro 1. Après un peu à gauche pour trouver la fissure/cheminée, un peu vertical, qui avec un pas de troisième grade (athlétique mais bien protégé par deux pitons) arrive au relais en une plateforme aérienne mais confortable. Relais équipé, (12 mètres) mais prévoir dégaines longues pour les changer si vous faites la descente en rappel. 

Pointe de Cerces à gauche, Pointe de la Fourche à droite et au fond le massif du Pelvoux

Au relais Chris a dit que la vide était suffisant pour elle et m’a assuré quelques mètres par la crête, facile (II inf., deux pitons) mais vertigineuse. Je suis déjà à la brèche d’accès au sommet, où le rocher est vraiment détestable. Il fait peur le couloir de la Voie Normale, raide et très expo, il y a au moins un piton. De là, il faut mettre les mains un peu (I sup.) pour gravir la pierre du sommet, la croix de bois caractéristique et le vaste panorama autour. 

La Barre des Écrins

Le sommet est petit est contourné de vide pour ailleurs. Un sommet vraiment alpin. Quelques photos et rapidement la descente pour monter le rappel. Sans problèmes remarquables on a descendu au Collet de l’Aiguille Noire pour retrouver nos sacs à dos et nous avons emprunté la recherche des chemins de vaches.

Paroi Nord-Est de l'Aiguille Noire

On est descendu au Col de l’Aiguille Noire pour voir la paroi Nord-est, qui est celle qui avait fait du bruit pendant notre ascension. Vraiment il fait crainte. Après on est descendu par le vallon sans chemin pour retrouver au fond le bon chemin du GR-57, qui prenne la forme d’ancienne voie romane?? 

ancienne voie romane??

Tout à coup, et par tout, des randonneurs qui font le Tour du Mont Thabor, en les deux sentes. On écoute, italien, français, allemand… ce sont surtout de personnes âgées mais il y aussi des jeunes . On peut dire, sans avoir peur de se tromper beaucoup que ce Tour a un grand succès. On a pris la détermination définitivement de la suivante fois de connaître mieux cette montagne biblique!!!

En retrouvant les bons chemins, l’herbe et l’eau, tout va mieux. On est arrivé au Lac de la Clarée, que c’est la source de la rivière homonyme et le centre de la magnifique vallée  de la Clarée. C’est la plus importante rivière qui arrive à Briançon (Dauphiné) pour former la Durance mais cette vallée a aussi un bon accès des de Bardonecchia (Italie).

Lac de Cerces surplombé par le Rocher de la Sauma

Pierre à cupules de la Jargette

On a gagné le Seuil des Rochilles, ancienne frontière entre le Dauphiné et la Duché de la Savoie. On s’est arrêté au lac Rond pour manger des trucs et pour faire un peu la marmotte. On a "oublié" la visite aux blockhaus pour autre journée. Après la petite sieste on a franchi le Col des Cerces en quittent à gauche la voie normale à la Pointe des Cerces. Autre course à la liste. On a passé par le côté droit du merveilleux Lac de Cerces et on est descendu par un sentier balcon, simplement magnifique, avec le Couloir Clapière et le Grand Galibier comme protagoniste. Un autre parcours à la liste. On s’est arrêté à peine pour faire la photo de la Pierre à cupules de la Jargette et nous sommes arrivés à la voiture quand le soleil se couchait.

le Grand Galibier et le Couloir de la Clapière

L’Aiguille Noire n’est pas le rêve de tout montagnard, mais c’est suffisamment sympa pour les collectionnites de la zone. Dit ça, je vous recommande vivement le randonneur pour le Camp des Rochilles, les lacs et le Col des Cerces. Pas trop long, pas trop dure, toujours de bons chemins, l’herbe, l’eau, les marmottes… c’est tout que le randonneur a besoin pour un beau parcours en été. Indispensable.

Au fond, les Aiguilles d'Arves