LONDON LOOP. CAESAR's WELL to HAMSEY GREEN

Quin indret se podria escaure millor per iniciar la nostra conquesta del London Loop que aquell mateix  indret que Juli César utilitzà per acampar abans de sotmetre la població que habitava la riba del riu Thames?

Caesar's well

Pos això, no fem cas de la ruta oficial i comencem el nostre peripla a Caesar's Well. D'hora i ben ennuvolat. De seguida ens adonem que tot i que la senyalització és abundosa, caldrà estar molt a l'aguait, car hi ha una quantitat infinita de camins, caminets i caminois que els veïns utilitzen en els pocs espais verds al voltant dels pobles i urbanitzacions. Així que cal estar amatents tota la estona per seguir el bon camí, i això, no ens ho esperàvem.

Després d'una cruïlla de carreteres a Keston, agarrem un caminet esplèndid, que va per l'esquerra i paral.lel a d'una d'estes carreteres. Entrem al bosc i sentim soroll a la boscúria. Hi ha qui remena fullaraca. Ens hi fiquem per esbrinar, i per la nostra sorpresa veiem que són faisans, i que se deixen prou apropar. La llàstima fou la meva poca perícia a l'hora de fer anar la màquina de fotografiar.

Phasianus colchicus ssp. torquatus

Amb molta ràbia, per no saber-ne més continuem el nostre sender passant a tocar d'uns roures fantàstics, amb més de 700 de vida i mort. N'hi ha algun que rebrota, però n'hi ha de totalment secs.

I d'aquí, passant pel mig d'uns partits de futbol arribem a l'església de Wickham Court, on, com és natural, en diumenge al matí, fan un acte litúrgic, i que ens priva de visitar el recinte amb detall.

St. John the Baptist

Creuem un prat i per vora d'uns camps de rugby, amb tot de partits on la canalla de diferenta edat practica este esport i on una mica de sol ens anima a fer una menjada. De postres castanyes, que just anem a continuar per un bosc on hi han prou castanyers.

Fajos, teix i castanyer

Castanyers, fajos, teixos, roures, que ara a la tardor estàn esplèndids ens embolcallen. En este bosc tan agradable, anomenat Threehalfpenny wood, descobrim que inesperadament, els boscos que envolten London són colonitzats per cotorres verdes, tal com ho són les nostres palmeres mediterrànies. I també és clar, centenars de milers d'esquirols grisos, que tenen una fenyada a  arreplegar els fruits que la tardor els regala.

Esquirol gris

Després però, continuem per vorals de carretera i urbanitzacions, fins que pugem al mirador d'Addington Hill. Mirador des del qual se té una bona panoràmica de la ciutat de London, si és el cas de trobar-nos amb un cel net. Quelcom que avui no succeeix, i per xò fico la foto d'un bedoll que hi havia a la vora.

Betula pendula

Verónica

Aquí ja veiem que no anem massa bé de temps i comencem a apretar. Només vam parar per veure una mica de fauna salvatge.

Cèrvols (Cervus elaphus)

I també fauna domèstica.

Un bon dia. Una bona inauguració en este sender, que tot i començar gris i confús ens va deixar una vesprada càlida i acollidora.

LONDON LOOP

A finals d'estiu vam fer un tomb per la perifèria de Great London. Vam agarrar tres busos per arribar als defores de la gran ciutat. Començàrem la caminada a New Addington i després de travessar urbanitzacions, camps i rodals de bosc vam arribar a Keston.

Fulla i fruit de l'Aranyoner (Prunus spinosa)

Poc abans d'arribar a esta última població passàrem pel naixement del River Ravensbourne, una petita rasa que travessa polígons i ciutats i vessa al Thames a prop de Greenwich. La surgència, (anomenada Caesar's Well) i els petits llacs, o grans basses que li venen a continuació estan condicionades com a àrea d'esbarjo, on poder pescar, estirar-se al sol o menjar-se un gelat, com férem natres. A prop hi ha el suposat indret on Juli César acampà amb les seves tropes abans de continuar la seva assimilació de les tribus pre-romanes que allavontes hi habitàven a les ribes del Thames. Li diuen Caesar's Camp.

Aquí però, a banda del personal heterogeni que tombava per la zona, el que vam trobar més curiós foren unes indicacions amb la llegenda London Loop. A casa esbrinàrem que era una volta que encercla la conurbació de London. Este tomb està dirigit als senderistes que després de moltes etapes i quilòmetres tanca un cercle al voltant de la gran ciutat.

Pi roig (Pinus sylvestris), en aquí li diuen Pi escocès (Scots Pine) 

El recorregut del London Loop aprofita al màxim els rodals "més salvatges" que envolten la ciutat i visita prou llochs d'interés. Però no mos enganyem. Encara que el traçat de este sender intenta unir tot d'espais verds i  caminois, la travessa d'urbanitzacions i petites poblacions és una constant a cada etapa. De carretera no molta ja que com a gran ciutat que és, les vies de comunicació de London són radials, així que normalment se creuen carreteres i vies de ferrocarril perpendicularment. Són en estos punts de creuament on podem trobar transport públic, que a London és variat i concorregut, i que ofereix moltes possibilitats alhora de plantejar les etapes.

Nenúfar blanc (Nymphaea alba)

El fet és que a partir de la coneixença d'este sender i de les seves possibilitats de realització, vam començar a estudiar la possibilitat d'utilitzar-lo. Vam programar unes sortides per resseguir este sender, i les següents tres entrades us matxacaré amb això. De moment però, una infecció al dit gros del peu esquerre i el desgradable hivern londinenc ha aturat el nostre periple per este sender.

jovent de Polla d'aigua (Gallinula chloropus)

La FORADADA de CARDÓ

Des que vam anar a Mas de Montclús de Benifallet, amb lo Joan i lo Josep Maria, per la banda  de Cardó que vessa a l'Ebre, tenia al cap pujar a la Punta de les Ortigues. Esta és la fila que fa este cimal des de Santa Anna i que tant me va seduir.

                                         

Així que ja aprofitant l'últim dia aprofitable per terres assoleiades i ja amb una mica de sereret refrescant, ens vam atansar a Cardó, per intentar pujar-hi al capdamunt. Vam anar per la banda contrària a la foto, de la banda del Burgar. Vam arribar-nos en cotxe fins al Cosp de Múrria, i vam aparcar vora la Font de Cosp. I és que tenia una excursió molt ben lligada, visitant indrets molt interessants, on un servidor mai havia estat.

Refugi de La Font del Teix

El primer indret, pot ser el més interessant, és la ancestral i nostàlgica Teixeda de Cosp. Ancestral, nostàlgica i amb magnífics exemplars de teixos (Taxus baccata) que no vam sapiguer retratar. Una pena però, que ens farà tornar.

Pi Negral (Pinus nigra)

I una pena també tanta valla i ferro. Amb lo maco que són els marges de pedra fets ja molts anys, i que s'han integrat al paisatge com un element més. És molt trist, que ara amb molta més tecnologia, coneixements i possibilitats ho desgraciem de esta manera.

Tot i que puja, el camí és prou agradable i se succeïxen sense interrupció tan magnífics esguards llunyans com minúscules delicadeses a tocar del nas. Les que estan a l'ombra, perdó per ser tan pesat, sense una miserable foto que mostrar.

Font del Teix

Finalment, sortim de la Teixeda, i ens enlluernem de sol, vent i mar!!!

Fem visita com no, a la Cova Llòbrega, que de fora estant no ens atrevim a esmenar-li lo nom.

Visitada, continuem camí enllà, camí que se va aprimant, però a natres això no ens farà ballar el cap, car la nostra intenció, si teniu bona memòria és pujar a la Punta de Les Ortigues.

Així que deixem el camí que continua cap a l'Escaleta i pugem pel rost vessant d'un blanc calcari enlluernador. Busquem el pas més amable, posant a la balança en cada moviment si és millor trepitjar pedra solta o afonar la sabata al carrasclar. Com també aixecar lo peu més amunt del genoll. Proutes vegades estes tres circumstàncies apareixen alhora i ens omplen el cap de dubtes que ens impedeixen la bona marxa. Fos per esta pujada malcarada, fos per la nostra migrada forma física, o per la conjunció dels astres, lo genoll esquerra, el de sempre, va començar a fer figa.

Assolirem la carena. Feréstega. Coll Pelat l'anomenen. Intuim alguna fita i algun rastre. Però l'indret és prou ample per no fer-ne gaire cas. Anem guiats per la intuició i el mal de genoll, fins que en un indret indeterminat on la carena (ara sí) és més definida, seiem a estirar el genoll i autogeoreferenciar-nos amb la vista. 

Fer això últim, (autogeoreferenciar-nos) en un paratge desconegut, sense mapa ni bruixóla, ni cap tecnologia moderna, pot no necesariament sortir bé . De fet no fou així. i la primera canal que vam agarrar per anar a buscar un camí decent no tingué éxit. Per sort, o degut al nostre incombustible nas excursionista (de tant en tant una autofloreta senta bé), no baixàrem gaire que ja veiérem que la cosa no pintava bé. Una petita exploració sense motxilla ens confirmà la sospita. No l'havíem encertada.

Recuperant l'alè, altre cop a la carena, trobàrem estrany que la mateixa era recorreguda per una veta d'un mineral estrany. Vam fer alguna foto, i ja a casa vam esbrinar que es tractava d'estromatòlits, els fòssils d'uns cianobacteris. Els cianobacteris són possiblement els primers éssers amb vida del nostre terreno, i de tota La Terra i per tant, els fòssils més antics que se poden trobar tant aquí, com a la Xina Popular.

Perdoneu, no us ho havia dit. La Punta de Les Ortigues estava allà, dissimulada per la vegetació i la seua poca prominència. La il.lusió de pujar-hi se va esvair sense tan sols apel.lar a l'excusa del mal de genoll.
Carena enllà, la nostra intuició ens apropà a un arbre. A un senyor arbre. Ben formós. Formós encara que mort. Però tot i mort, guarda tota la seva bellesa, tota la majestuositat que el foc, intuim, li va volguer arrabasar.

L'arbre senyoreja bona part de les propietats del balneari, i ens ensenya els seus dominis. Podem jugar a endevinar indrets de la Finca però naltres, que no estem per endevinalles, ens fixem en un petit roquer que amaga la famosa Roca Foradada, que és la nostra salvació, o al menys una oportunitat. Gràcies, Senyor Arbre Mort.

Cal continuar però, per la carena fins trobar el baixador cap a la Roca Foradada. La carena ara és un argilagar, així que decantem per la banda oposada al Balneari, on un viarany de bestiar ens ajuda a avançar en la direcció adequada. En un indret, una fita ens indica la baixada. El viarany no és gran cosa, però una segona fita, i més endavant una altra no ens poden enganyar.

Perdem les fites però retrobem el camí vell. A voltes el trepitgem, a voltes l'intuim en la espessor. Amb algunes punxes als mitjons i alguna esgarrapada arribem a La Foradada. Gràcies altre cop Senyor Arbre Mort.

Aquí parem a refrescar-nos, i a estirar el genoll. I ja més feliços que un gínjol, trepitjant camí bo, anem cap a la Cova Lluminosa, i al Portell de Cosp i a la Font de Múrria.

Cova Lluminosa

Agrair, i molt!!! a tots aquells, que altruistament han desembrossat uns quants camins i unes poques ermites. Podria dir noms, que alguns ne sé, però me'n deixaria molts altres. A Móra n'hi ha una bona colla. A tots, moltes gràcies!!!

També voldria que recomanar-vos esta excursió. És de les bones. Això sí, a l'inrevés, i aixì si teniu alguna articulació tocada no la acabareu de fer mal bé, com jo he fet baixant del Portell de Cosp a La Múrria.

Moltes gràcies per llegir tot este rotllo, us deixo amb una foto d'un cimal que no té mal aspecte. Hi vénen ganes de pujar-hi a la testa, oi?

CAP-ROIG. L'AMPOLLA

I com que feia tanta calor ens vam acostar a la platja.

Vam escollir, el bocí de costa entre L'Ampolla i L'Ametlla de Mar, en la que hom podria qualificar com el tram de costa més "salvatge" de la Catalunya Nova. Si descomptem amb lo Delta de l'Ebre, és clar.

Vam sortir de L'Ampolla seguint el camí de ronda. Vam recorre un bocí indeterminat, fins que ens va semblar que ja era de banyar-se. L'aigua no era tan calenta com m'imaginava.

De seguida vam haver de tornar per arribar a dinar a l'hora de dinar. I és que vam fer molt poc camí. Ni tan sols vam arribar al Barranc de Cap Roig, que és el que fa partió amb lo terme del Perelló. Només vam caminar una cinquena part de la costa que separa L'Ampolla de L'Ametlla de Mar.

La inesperada i sorprenent abundància de rodabasses, i un pop juganer ens van distreure del nostre ja de per si calmós caminar.

LO ROGER GROS

Flor d'Atzavara (Agave americana), lo Pont Gran, La Vilella Baixa, Los Pins Alts, Cingles dels Montalts

Entre manifestació i manifestació vam trobar un ratet per atansar-nos a Montsant. Encara que de fet no massa. No vam anar a cap dels indrets més peculiars i consolidats de esta serra. Simplement vam anar a veure una curiositat: Lo Roger Gros.

Lo Roger Gros

Lo Roger gros i els Rogerets són unes roques de gres vermell (Buntsandstein) que són demunt de la Vilella Baixa, al peu del Montalt. No són les úniques afloracions de este tipus de roca que hi ha en esta serra, però tampoc no són gaire abundants, (sobretot si ho comparem amb la veïna Serra de La Mussara) i en l'imaginari col.lectiu, hom associa el Montsant la típica roca conglomerada.

Els Rogerets

Fou una passejada a l'hora que hom acostuma a dinar, sota una calor impròpia del mes d'Octubre. Com que a més fou entresetmana, ens va assegurar una tranquilitat extrema. Creuant La Vilella Baixa de cap a cap, ni una ànima.

Sant Joan

Férem un recorregut turístic tot seguint una ruta senyalitzada. Alguns panells explicatius sobre flora i vegetació ens instruirant i distraurant. Pujem pel barranc dels Rogerets i ens enfilem fins un coll que jo anomenaré Coll del Bosc (de la Vila). Aquí per un rastre assolim la carena demunt dels Rogerets perque ens dongui una mica l'aire. Però el sol apreta de valent i tornem al coll per saltar a l'altra vessant i agarrar un meravellós camí de bast. L'agafem per avall, deixant la pujada al Peu de Roca per un altra data.

Este camí que segueix una barrancada va a creuar el Barranc del Pics, lloc on trobarem un incipient bosc de ribera enmig dels vessants aspres de llicorell. Paisatge prioratí en esència. I per este amable camí ens arribàrem altra vegada a La Vilella.

La Vilella Baixa i darrere els Cingles de La Figuera (Damunt Roca)

I com que no trobàrem cap bar obert pospoguérem la acció de nutrició per més endavant tot disfrutant dels núvols del Montsant.

Voltor comú (Gyps fulvus)