dimarts, 6 de gener del 2015

L'AGULLA de LA COVALLONGA

Havia ajudat lo Cisco a reequipar la primera tirada de la Covallonga, ja fa lu menys tres anys...

Primer llarg, foto de Montse
Avui, dia de Reis, Montse, Chris, Cisco, i jo mateix ens hi atansem per recordar vells temps, que en el meu cas se poden resumir en: quin mal que foten los peus de gat!!

De la via, no cal dir massa, el primer llarg, el vai fer de primer i el segon de miracle, i de segon!!!


Molt simpàtica via, de les més agradables i entranyables de les Muntanyes de Prades, i és que som molts els que ens hem "estrenat" fent reunions i rapelant en aquesta agulla. A més, ha sigut una bona retrobada tots quatre, bé molt de gust anar a escalar aixíns...

Només dir-vos que des de dalt de l'agullla se veuen tot de cables, cordes i demés ferros enganxats a la roca, en el que és la lenta pero inexorable fagocitació urbanita dels espais naturals. No importa el com?, ni el per què? Només se tracta de consumisme burgés completament aliè a la muntanya. Resta doncs lluny el "petit viatge emocional"  a temps llunyans on el coneixement de l'entorn i d'un mateix era peça cabdal per ensortir-se´n.

Recupero un escrit de fa ja uns anys. El volia "pulir" però he pensat que deixar-lo tal com estava té més sentit,








i dóna menys fenya..


             FERRALLA A MUNTANYA


          Hi ha crisis a la construcció, els diaris ne van plens, tots els sectors s’en resenteixen, tots menys el sector del ferro gràcies a algun transvasment immoral i gràcies també per les “feines” d’alguns equipadors; bé això últim és una exageració però és ben cert que últimament tot trescant pel nostre muntanyam anem trobant massa freqüentment ferro entaforat a la roca, en forma de cables i sirgues, palanques, escales i esglaons, borrons, cadenes i sobretot parabolts, milions i milions de parabolts repartits per la nostra geografia...

            Este escrit no és pas un manifest antitaladro, no sóc pas un fanàtic dels ploms i el ganxo, però si vol expressar una opinió molt subjectiva envers la ferralla  a muntanya.

            Hom té la sensació que n’hi ha massa de ferralla, molts cops s’equipa de forma injustificada, un pas que necessitaria una mica d’esforç o l’ús de la corda, o totes dues coses, hi posem una cadena o un parell d’esglaons i au, ja hi pot pujar tothom!!! es premia l’objectiu, no pas el sacrifici o el coneixement de la muntanya. Lo Matterhörn potser és l’exemple més clar i més dur d’entendre. Moltes vegades no tan sols es desvirtua l’assoliment d’un gran pic o una gran talaia del país si no que un esperonet, un pany de roca o una canaleta s’equipa amb tot de sirgues i esglaons per facilitarne el pas, a lliure criteri del equipador és clar...No entenc les cadenes al camí de Góriz a Collado de Añísclo, colgades de neu vuit mesos l’any, només perquè els usuaris del GR-11 no hagin de baixar a Fuenblanca, estalviant així una mica de temps i d’esforç.
  
             També prou vegades s’abarateixen grauets i pujadors on abans s’hi transitava amb espardenyes i carregant un morral i un corder esgarriat penjat al coll, ara a més de tot el material modern de muntanya ens calen tot d’elements on recolzarnos i així poguer ensortirnos-hi. Del tot justificat però el renovament de l’Escala de Busa damunt de Can Orriols així com la Palanca del Capolatell pasos de sempre utilitzats per la gent del país i on ja hi tenien instal.lacions.

             Cas apart les ferrades: una gran obra d’engenyeria metàl.lica, de finalitat lúdica i esportiva de vegades esplèndida i espectacular (la ferrada Regina és sens dubte la mare de totes les ferrades del país), però massa sovint uns pocs esglaons a un barrancó o bé cuatre cadenes i una mica de cable en un esperó, on els elements de progressió i assegurament no estan clars quan hi són, i no fan més que desvirtuar un itinerari de roca, una mica difícil que seria un esplèndid lloc d’iniciació a l’elegant món de la progressió en crestes (esperó de La Pertusa).

              I què dir de les vies d’escalada de caràcter esportiu. El nostre país, calcari per excelència, n’està fart. Vagis on vagis, si ha un pany de paret prou ferm i una aproximació raonable, no sigui cas que suem!!! hi veurem lluir com estels en una nit serena una gran munió de “xapes”, que conformen vies que es confonen i s’entortolliguen entre elles en un amuntegament sense lloc a un bri d’herba. El cas de Montserrat és tan representatiu com indignant, on els guerrers del metall armats de taladros, martells, escarpes i demés eines destructives equipen i desequipen indiscriminadament en un món sense llei ni respecte.

              M’ha semblat sentir que a les dorsals de Finestres, a la Franja, n’hi han de vies esportives.

               És que cal en aquest singular espectacle calcari posar-n’hi de xapes, no es pot deixar res, res de res sense equipar, és que la nostra autocomplaença no té límit, no podem deixar verge cap bocí de la nostra terra, un lloc on només la intuició, la experiència, la nostra força mental i el coneixement del medi que trepitgem ens portin a la superació d’un resalt, a la troballa d’un grau esborradís o a la culminació d’un gran pic. Cal abastir tota la muntanya a tothom, no hem de poguer renunciar a res. És una petita reflexió.

                Com heu pogut comprovar no he esmentat cap equipament de les nostres contrades, de segur les més castigades per aquest fenòmen, no volia pas molestar ningú, ja que no és la finalitat de l’escrit.

                SORT  i   MUNTANYA.                                                                                                                                                                
                                                                            
                                                                                                         Joan Josep Estivill
                                                              

                                                                                                         Alforja, maig del 2008