COVA SANADORA

Avui he rebut una lliçó del mestre de Camins oblidats. I a més, a l'indret més emblemàtic del país.

                                                              La immortal SIURANA!!!

Això sí, no hi vam fer cap al poble, quelcom a evitar un diumenge assoleiat.

Del recorregut us en diré ben poc, quatre línies, quatre apunts car no sé ben bé per on vam passar. Buenu, sí que ho sé: per totes les botges del terme, los camins  més emboscats i los vessants més esquerps.










De primer hem nat a vore l'Avenc del Mas de la Barba, utilitzat com a corral, i com amagatall durant la guerra. També, però molt més incert, encara que no impossible és que fos lo pas pel seu interior el que s'anomena el grau. Caldria anar amb einyes i més ganes per esbrinar-ho.

Avenc del Mas de la Barba

Dragonet (Tarentola Mauritànica)

Encabat i sense voler som al Barranc de La Gritella. En aquí i enlloc d'anar per la pista, feta fa uns anys per obtindre aigua i destrossar l'entorn, anem pel Camí del Carcaix, que està mínimament desembrossat tot i que finalment s'acava perdent. Pel dret, per marges i per antic caminois fem cap al Mas del Viletes, en una punta de cingle enlluernada de sol.

En aquí agarrem un bocí del camí de La Febró a Siurana, que ningú ja fa servir car hi ha una pistota que encara que revolta molt més, fa de més bon pasar.

A l'aiguabarreig del Quercaix i La Pedregosa fem un mos amb la remor de l'aigua i la protecció de les alteroses cingleres que clouen l'indret. Solitud.

Però lo bo s'acava ràpit. Agarrem lo caminoi que remunta lo Carcaix una mica, però de seguida el deixem per lo que puja per La Pedregosa en direcció al Pla del Marian. De primer s'intueix prou bé, però poc a poc se va diluïnt i només queda enpescarse-les per avançar enmig d'un vessant feréstec.

En una plaça, deixem lo camí del Pla de Marian i anem amunt per un fondal de vegetació més ufanosa. Visitem una balma  per agafar aire, vistes i forces abans de travessar lo Pas del Llop!!!

Pas del Llop

Són uns graonets que ajuden a pasar un estret, tot plegat un parell de metres una mica més dreturers. Jo no tinc feta la foto, li hauré de demanar al company. Lo topònim és de collita pròpia, car més enllà, del següent fondal, ne diuen lo Cau del Llop perquè els estadants del Mas de La Noguera diuen que hi havien vist amagar-se la bèstia.

Després del Pas només calen guanyar uns metres més i ja damunt del cinglet en un vessant rost però prou pla fruïr de la salvatgia del paratge. Només unes veus que mos fan ballar el cap, i que no contesten a les nostres preguntes ens distreuen de l'espectacle.

Cova de l'ESglésia

En aquí fem servir una carena que ens portarà prou còmodament al camí de Siurana a Prades, el que pasa per la vora de la Cova de l'Església. Per la carena però hem vist alguna fita i un parell de caminois que queden apuntats per a la pròxima. Sempre se torna a casa amb més deures dels que hom desitjaria. En fi, la Cova de l'Església es prou maca, llàstima que l'aigua ja no suï per la paret i el bassi sigui ple de pols. Descansem, comencem a anar una mica tocats. 

El glopet d'aigua a l'ombra ens cau prou bé com per aplegar totes les forces restants i buscar la Cova Sanadora, que segons me diu lo company, és més amunt i mira a llevant. Guanyem el cingle per uns graons picats a la roca (no tinc foto). I en aquí, ja amb més panoràmica intuïm on podria ser, i patapam!!!! Aquí la teniu: COVA SANADORA.

Cova Sanadora

No és ni de bon tros ni tan gran, ni tan maca, ni tan agraïda com la de més avall. Esta però guarda un secret... 

El sostre, ben fumat!! serveix de mural per uns dibuixos, uns noms i fins i tot alguna frase llarga d'uns artistes, o historiadors, o periodistes, o vàndals. 

El que sí que sembla és que fa dies que són fets o així m'ho imagino jo, o així ho vull creure. Jutgeu i dieu la vostra.

Un cop fetes unes fotografies horribles, com heu pogut comprovar, ja només quedava agafar la carena que ens portaria a la pista de Prades a Siurana, en el seu punt més alt, vora un Puntalot. I  en aquí ja si que ho deixem estar. Xino-xano pista avall fent-la petar.

Una lliçó que procuraré no oblidar mai, mil gràcies Camins Oblidats.

DAHLEM DORF

http://www.berlin1.de/berlin-sehen/institutionen/st-annen-kirche-dahlem-zentrum-der-bekennenden-kirche-2014731

Dahlem Dorf és una població annexionada a la metrópoli de Berlin. Estigué dins la zona USA durant els anys d'ocupació de la RDD. Dels meus dies a Potsdam, un dia vam a tombar una mica per la vila amb un guía que hi visqué a la infància.

És una ciutat moderna en tots els seus aspectes, ben comunicada, amb tot de comerços, parcs i museus, escoles.. Hi predomina les cases grans amb jardins, encara que hi podem vore encara edificis construïts pel personal nord-americà i llurs famílies. El centre neuràlgic el conforma una cruïlla de carrers, amb l'església de Sankt Annen, prou bonica i amb lo cementiri al seu redòs. A la cantonada oposada hi ha el que era un antic Hostal o quelcom semblant i que era regentat pel qui tenia la concessió de la llet. Ara és un restaurant i que fa servir el gran pati, on ans hi havien les vaques i les cavalleries, de bar als estius.

Enfront hi ha uns edificis que fan de museu d'oficis agrícoles i tallers de ceràmica, llana i d'altres, a l'antiga. Al pati principal, els dissabtes encara se fa un petit mercat de productes de la terra. 

I al vell mig, en una plaça ajardinada, amb un monument a la guerra, separant els dos vials del carrer Königin Luise straße, el pou de gel!!!

Només és visible la porta d'entrada, barrada, la cúpula és aplanada, i de tot plegat un no se pot fer una idea de la seua fisonomia, encara que podria ser que no fos molt diferent. De totes maneres lo terreny és molt pla, i per algun puestu devia escolar-se l'aigua de la fosa, que de quedar acumulada, acceleraria el procés de desgel i podria ser focus de malalties.

Encara que els hiverns no són molt abundants en precipitació a la plan teutona, de fred ne van sobrats. A prop hi ha unes basses naturals, però que són autèntics clots, poguer no era doncs l'aigua més adeqüada per arreplegar el gel. No seria però agosserat de que a prop hi tinguessin uns bassots poc fondus on fer gel, inclús amb una estructura de fusta per separar-los en peces i treballar amb elles més fàcilment. Al bo de l'hivern, hi podrien fer gel, un día sí, un altre també. 

Campanar de la U.S. Army Chapel

Als pous de gel en Alemanya ne diuen Eiskeller, i si mireu este enllaç, voreu que n'hi han de molt més elaborats, de més diverses estructures i molts bellament ornamentats. Vaja, que mos treien un cap en això de la indústria del gel.

Una casa típica alemanya és l'entrada del metro, per què no?

Unaltre element interessant que podeu trobar passejant pels espais verds dels topalls, és un findling. Un findling és una pedra arrossegada pels antics glaciars, gel avall i que prové de muntanyes més o menys llunyanes. Els de la zona podríem provindre, que no en tinc ni ideia, de les muntanyes frontereres amb Txèquia, uns 200km al sud. Este el trobareu gairebé al cap del carrer Im Schwarzen Grund, que vol dir més o menys dins el forat negre, car a prop hi ha una clotada amb aiguamolls i alguna bassa prou gran. Deu pesar unes 50 tones i és un dels més grans de Berlin. Fou trobat en les obres del metro. 

I res, fins aquí esta petita entrada, per recordarme que encara tinc un blog. Sé que no és una entrada gaire interesant pels meus possibles lectors, però vet aquí, que sempre s'aprèn coses noves, i jo, buscant informació per este escrit n'he après un munt. 

Esquirol comú (Sciurus vulgaris)

Fins aviat!!